Un museu trencador sense estils ni cronologies on Demèter es troba amb Dalí

FigueresEl Museu de l’Empordà, situat al peu de la rambla de Figueres, acaba de reobrir les portes després de quatre anys d’obres que han canviat totalment la seva imatge. En aquesta nova etapa, el museu presenta les peces de la seva col·lecció permanent amb una idea trencadora: ja no es mostren de la manera tradicional, agrupades per criteris d’ordre cronològic, autoria, estils o gèneres, sinó que la nova museografia proposa un viatge artístic realment sorprenent i apassionant, posant en una mateixa sala obres diverses amb un ventall de més de 4.500 anys d’història. Com el quadre Sant Narcís (1962), de Salvador Dalí, exposat juntament amb el Sant Atil·là (1690), de Vicente Berdusán, en un espai on també hi ha una possible Demèter grega d'Empúries del segle III o IV aC, un pantocràtor surrealista (1929) de Joan Massanet i un brau de bronze (1975) d'Emília Xargay.

Altres noms rellevants de la col·lecció són Antoni Tàpies, Olga Sacharoff, Roser Bru, Tura Sanglas, Pere Noguera o Denys Blacker, que, barrejats amb peces úniques del Mestre de Cabestany o pintures medievals i barroques, conviden el públic a recórrer la història de l'art amb la ment ben oberta.

El nou discurs museístic s'articula al voltant del díptic conceptual Persones i llocs: a la primera planta, persones va a davant, i a la segona, a darrere, fet que posa de manifest el matís filosòfic entre tots dos conceptes, que conformen el món a parts iguals, i que no es poden entendre per separat. El canvi radical del museu respon a la voluntat expressa del director, Eduard Bech Vila, d'obrir aquest equipament públic amb vuitanta anys d'història a la ciutadania, allunyant-se de la torre d'ivori de l'acadèmia i apropant-se a les inquietuds quotidianes de la gent del carrer. Per fer-ho, ha executat la reforma després d'un procés participatiu i d'un estudi de camp amplíssim que ha recollit les impressions de més de 500 persones, des de veïns i visitants de la ciutat fins a artistes i experts en la curadoria d'art.

Atenció a la diversitat cultural i de gènere

"Amb aquest nou museu volíem aconseguir un vincle més fort amb les nostres audiències, amb la ciutat i amb la gent que ens visita, i per això és necessari parlar de les coses que preocupen a la societat. Després de moltes enquestes i jornades de treball, vam veure que al públic li interessen temes com la diversitat cultural, de gènere, la preservació del territori, l'emergència climàtica o la identitat, i tot això es pot resumir en les paraules persones i llocs, que bàsicament són el món", explica Eduard Bech Vila. La voluntat d'implicar la ciutadania en la presa de decisions del museu és perfectament coherent amb les senyes del mandat de Bech Vila, que durant aquests anys ha treballat per incorporar la perspectiva de gènere i la mirada LGBTI en els cànons tradicionals de la història de l'art. La política d'adquisicions també va en aquesta mateixa direcció, fins al punt que, en l'exposició permanent actual, el 20% de les obres són de dones artistes.

A partir de la matriu Persones i llocs, el museu va encarregar l'elaboració de la museografia a Pere Parramon, actual subdelegat del govern espanyol i doctor en història de l'art, i a Cristina Masanés, escriptora i comissària d'exposicions, responsables d'aterrar els resultats de les enquestes a les parets del museu. En aquest procés van decidir articular el recorregut del visitant a partir de verbs en infinitiu, acompanyats de textos molt poètics que generen més preguntes que respostes. Són accions i gestos universals com caminar, estimar, desitjar, intercanviar, esventar, ser o trobar-se, que fan de fil conductor entre totes les obres, seleccionades pels dos curadors, amb una coherència de fons que, sense ser explícita, genera moltes connexions i reinterpretacions, a l'estil de les constel·lacions de Walter Benjamin o dels atles icnogràfics d'Aby Warburg.

Calvaris, marededeus, indigents i carros de la compra

Cada sala és una descoberta que trenca els esquemes del visitant. Es produeixen encontres sorprenents, com la sala Persistir, amb una pintura d'art noveau de Lluís Masriera d'una dona ajaguda, junt amb una vanitas cubista d'Evarist Vallès, un vestit de seda negra a la cantonada i un paisatge lúgubre de Joan Ponç. O encara més arriscats són els espais de Trobar-se, amb una fotografia de Luis Bisbe d'una rotllana de carros de supermercat al costat de Calvari, de Ramon Tusquets; o l'entrada al primer pis, amb una marededeu tardoromànica i una imatge d'un indigent feta per Jordi Mitjà que parlen, subtilment, de les contradiccions de la forma de vida humana.

"En les enquestes del museu, no semblava que la gent demanés específicament art, sinó preguntes sobre qui som i el lloc on vivim, i a partir d'aquí hem mirat de construir un relat amb uns àmbits totalment allunyats de l'acadèmia com són aquestes accions, que ens convoquen a tots, tant físicament com metafòricament", explica Cristina Masanés. La comissària també destaca que, en barrejar a consciència les peces de tota la col·lecció, el museu aporta una idea molt poderosa sobre el pas del temps: "Els museus d'art han d'assumir un tema que la universitat i l'escola cada vegada expliquen menys, com és la noció de temporalitat, de consciència del temps històric. Això no vol dir fer cronologies, ja que, la idea de barrejar peces contemporànies amb peces arqueològiques, de pintura medieval o moderna, que fem nosaltres és una manera de dir a la gent que les inquietuds que tenim avui ja les tenien els prehistòrics", conclou Masanés.