“O democràcia o màfia”, l'eslògan que el PP fa servir ara d'ariet per derrocar el sanchismo, és una frase que torna a assemblar-se de manera sorprenent al citadíssim acudit de la revista Hermano Lobo, obra del dibuixant Ramón, en què un orador cridava a la multitud: “O nosotros o el caos!” La gent li responia: “El caos, el caos!” I ell: “Da igual, también somos nosotros”. El PP parlant de qui sigui com a màfia fa un efecte que pot ser humorístic o irritant, segons com rebem el missatge.
Quan les manifestacions són contra les seves polítiques, el PP sol recórrer a dos arguments: que es tracta de protestes “polítiques”, i amb això volen dir manipulades, i que, cridant a la mobilització, l'esquerra “vol guanyar al carrer allò que no ha estat capaç de guanyar a les urnes”. Per conjurar el perill de fer una manifestació “política”, el que fa el PP és amagar les banderes del partit i treure només banderes espanyoles. D'aquesta manera, segons ells, la manifestació deixa de ser “política”, perquè se suposa que la bandera espanyola és un símbol “neutre”, que no va a favor ni en contra de ningú. Fals: la bandera espanyola, per la manera com és utilitzada en el present i en la història recent, és un dels símbols nacionalistes més agressius entre els que estan actius a la Unió Europea. Com tots els símbols nacionalistes és de consum intern, i el seu contingut és furiosament excloent: representa la línia divisòria entre qui pot i qui no pot ser considerat espanyol, a qui s'admet i a qui no s'admet com a espanyol. Això ho sap aprofitar la presidenta madrilenya, Ayuso, abonada sense reserves i sense contemplacions –“sense complexos”, com els agrada de dir als muy españoles y mucho españoles– a la retòrica xenòfoba de manual, la que confronta un “ells” contra un “nosaltres”. A la manifestació d'aquest diumenge ha envestit contra els que “sobren”, en referència als que “inventen identitats” diferents de l'espanyola. Sobre el ja massa comentat episodi de divendres, només una cosa que no sé si es diu prou: abandonar una reunió perquè s'hi parla català és com abandonar-la perquè hi ha negres o dones. És igualment supremacista, i igualment inacceptable.
Sobre guanyar al carrer allò que no s'ha aconseguit a les urnes: el que sí que ha aconseguit el PP és generar un clima d'odi social contra Pedro Sánchez, que ja no és un president i encara menys una persona, sinó un ninot de fira que serveix per esbravar-hi la irracionalitat i els baixos instints. És un odi perceptible: en el dia a dia, no és difícil trobar persones que en tot solen tenir un comportament anodí, però que es crispen tan aviat com senten o llegeixen el nom de Sánchez. Si se'ls pregunta, s'exclamen contra “el que ha fet” el líder socialista. Ningú sap exactament, però, què “ha fet”. Així, sense discurs, sense propostes, sense cap més motivació que la bola tòxica de disbarats que empenyen abnegadament, el PP aconsegueix reunir un diumenge al matí cinquanta o cent mil espanyols-espanyols convençuts que el seu país viu una emergència nacional. No és poca cosa.
