Sobre l'absurd del cinema d’autor actual

Quentin Dupieux és el mitjó desaparellat del cinema francès. Les seves pel·lícules no s’assemblen a cap altra, i sovint no s’assemblen ni entre elles. El segundo acto, per exemple, podria rimar amb Yannick, el film que va fer el 2023 sobre un espectador que intervé en una obra de teatre i la dinamita, una gamberrada enginyosa sobre una representació de la realitat, ehem, interruptus. Aquest cop, la ficció a batzegades seria el rodatge d’una seqüència d’una pel·lícula en què els actors (i quins actors! Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard, la crème del cinema francès) entren i surten del relat esborrant les fronteres entre mentida i veritat.

En una pasta de full metalingüística potser amb massa capes perquè puguem saber qui és qui i quines són les seves emocions i motivacions reals (tot i que el film ja juga a aquesta confusió enrevessada), El segundo acto de vegades sembla un acudit sobre el mite de la caverna de Plató; o sobre aquells personatges despistats sobre les intencions dels seus autors que apareixien a obres de Pirandello o Unamuno. Tot i que la seva naturalesa lleugera i el seu verí no mortífer fan que altres cops la pel·lícula s’acosti més a una versió setciències d’El sopar dels idiotes. Deixem-ho doncs en un terme mitjà: sembla un capítol afrancesat de la sempre desconcertant i alhora estimulant sèrie Los ensayos de Nathan Fielder.

Al final, mira, aquest cop sí que una pel·lícula de Dupieux és menys vers lliure del que sol ser habitual. Menys reeixida i esbojarrada que Rubber, Mandíbules o Fumar provoca tos, El segundo acto val la pena, tanmateix, per riure dels acudits que el film inclou sobre el present del cinema actual: pel·lis fetes totalment per IA, actors vorejant la cancel·lació a cada paraula que diuen i rodatges de films d’autor… enmig del no-res, just on Quentin Dupieux sap perfectament que viu el seu tipus de cinema.