Com es pot deixar tot enrere i anar a cuidar un jardí

Avelina Prat coneix molt bé el significat dels nous començaments i els cops de timó vitals, ja que abans d’introduir-se en el cinema, es va formar i treballar com a arquitecta. Resulta lògic, llavors, que hagi acabat fent una pel·lícula com Una quinta portuguesa, plena de personatges en trànsit existencial. El relat comença amb una dona sèrbia que marxa discretament d’Espanya per tornar al seu país, deixant el seu marit, professor de geografia d'universitat, amb un munt d’interrogants, que l’empenyen a la deriva i a acabar assumint de manera atzarosa la identitat d’una altra persona com a jardiner d’una quinta en un petit poble de Portugal.

La sinopsi sembla rocambolesca, però la directora dona a cada situació, gest i decisió una mirada serena i comprensiva, sense demanar gaires explicacions. Tampoc ho fan els seus personatges, que es reconeixen entre ells com a migrants i, en alguns casos, com a espectres que ocupen el lloc dels morts. Les qüestions de la identitat i la noció gairebé mística de la llar s’entortolliguen en el guió, que presenta una estructura especular i un tarannà reflexiu que es trasllada també a la posada en escena. Prat defuig del simulacre realista per permetre’s jocs com el de fer passar per madrilenys carrers i espais que identifiquem clarament com a barcelonins. Una incoherència flagrant que Una quinta portuguesa assimila amb naturalitat dins del seu laberint de suplantacions.