'Los Tortuga': tirar endavant després de la mort del pare i de l'espòs

La cunyada andalusa de la Delia (Antonia Zegers) li explica el significat d'una foto que penja a la seva habitació: les persones que hi apareixen són "els Tortuga", els emigrants que marxaven de Jaén cap a Catalunya amb tot carregat a sobre. De fet, la Delia, d'origen xilè, es va casar amb el Julián, un andalús que va conèixer a Barcelona i amb qui va tenir una filla, l'Anabel (Elvira Lara). Però, malgrat que el segon llargmetratge de Belén Funes arrenqui a Andalusia, amb tota la família aplegada per a la festa de l'oli i per recordar el Julián, mort fa poc, aquesta no és una pel·lícula que reconstrueixi una de tantes històries encara inexplicades dels exilis del sud d'Espanya cap a Catalunya.

La directora de La hija de un ladrón actualitza l'imaginari de la immigració al nostre país sense deixar de traçar una línia de continuïtat amb la que va arribar fa dècades. L'Anabel i la Delia fan vida "normal" a Barcelona, fins que la violència immobiliària les mossega. Han venut l'edifici on resideixen i faran fora tots els llogaters. Amb el pare mort, només entra un sou a casa, el de la mare, taxista i autònoma. Un escenari galdós per trobar un pis de lloguer que redibuixa l'horitzó de futur de les protagonistes. Los Tortuga, tanmateix, no vol definir-se només per les coordenades del cinema social. El film perfila un retrat complex de les circumstàncies que afecten tantes persones al nostre país, sobretot quan arrosseguen factors que en dificulten l'arrelament. Però també s'endinsa en el vincle maternofilial entre les protagonistes. Amb la càmera sempre a prop dels personatges, Funes evita el sentimentalisme fàcil i fins i tot exhibeix una certa sequedat tonal a través del tarannà de la Delia. Un registre que es justifica mitjançant un recurs dramàtic final que pot semblar ja vist però que guarda plena coherència amb tot el plantejament de la pel·lícula.