Oliver Laxe: “Vaig aprendre català perquè la Filmoteca subtitula totes les pel·lícules en català”

BarcelonaL’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

¿Ha pogut pair el que significa guanyar un premi a la competició oficial de Canes?

— Estic amb la promoció de la pel·lícula i no tinc temps. Però estic molt sorprès amb tot el soroll que s'ha generat. No tinc xarxes socials ni miro la premsa, però aparentment hi ha una energia molt forta. El més important és la connexió amb el públic, veure l’embriaguesa i l’excitació de la cinefília mundial, de gent que veu 500 pel·lícules per any i que estaven bojos amb la pel·lícula. És el moment en què, com a cineasta, parles amb la vida i la vida et diu que han valgut la pena tots els esforços i sacrificis. Perquè ser cineasta és molt desestructurant. I jo no visc a Barcelona ni a Madrid, jo visc en una perifèria i he de viatjar mot. No és fàcil.

Fa uns anys va instal·lar-se al poble deshabitat dels seus avis, Vilela. Què el va dur a fer-ho?

— El més important de l’ésser humà és fer el que el cor et demana i llançar-t’hi amb radicalitat. I radicalitat és una paraula que ve d’arrel. No va ser una decisió fàcil, però sabia que em faria créixer. I penso que és la millor decisió que he pres en la meva vida. Ser cineasta de vegades és un conflicte que em provoca tensions i contradiccions. No crec que em faci lliure i emancipat com a ésser humà. És una eina que està molt bé, però té alguna cosa molt neuròtica. I en aquest sentit, viure a Vilela és sanador.

No només hi viu, també ha creat un projecte per reanimar la zona.

— Sí, som una associació cultural i ambientalista de desenvolupament rural. Vivim en un paradís i volem que les tradicions, l’espai i els seus valors perdurin en el temps. També tenim una oficina d’acollida de nous habitants. A mi la cultura em cansa una mica. Necessito els camps, fer activitats vinculades al sector primari, als animals i als oficis tradicionals. Em dona equilibri. I és part de l’imaginari que després apareix en les meves pel·lícules.

El xoc d’extrems està present a Sirat, una pel·lícula en què conviuen el dolor i l’espiritualitat amb la sensualitat i l’anhel de llibertat que encarnen els ravers.

— Sí, és cert que l’imaginari és divers, perquè m’agrada molt l’Alcorà, m’embriaga i em sana. Quan l’escolto, entro en trànsit. I alhora m’agrada molt el tecno, i m’assumeixo així. Jo soc religiós en el sentit etimològic de relligar el que aparentment està distanciat, que jo en realitat veig més a prop. Al final, una pel·lícula és una mirada, la concepció del món o les lleis de la vida de l’autor. És cert que en aquesta pel·lícula la vida s’expressa amb duresa, però això és positiu, perquè ens fa connectar amb nosaltres. Moltes vegades, la manera que té la vida de tenir cura de nosaltres és sacsejar-nos fort. La vida t’empeny al caire de l’abisme i et diu qui ets. Ets capaç de saltar? De què ets capaç? La pel·lícula és dura, sí, però hi ha misericòrdia, tendresa, cures i amor. És un cel que s’expressa amb duresa, però sempre protector.

Quina va ser la llavor de Sirat? ¿Va ser una crisi personal el que el va portar a parlar d’aquests temes?

— Ha sigut molt fort, aquest procés creatiu. Tots tenim una ferida original des de petits, la de venir a aquest món, però no volem connectar amb la ferida i ens narcotitzem. Estem sempre creant una imatge idealitzada de nosaltres mateixos. Jo tinc aquesta neurosi de voler ser especial, de ser un director que fa pel·lícules especials i viu en una muntanya. Essencialment, és una manera de no estimar-me i crear una imatge de mi mateix com a persona equilibrada, bona, serena i mística. El procés de fer Sirat, en canvi, consisteix a connectar més amb la meva mancança, amb la ferida. Això és també el que fan els ravers, que estan més a prop de la ferida original i la mostren. Ploro en pensar en com he anat a moltes festes rave amb ganes de transcendir i alhora incapaç de fer-ho. Però accepto la meva fragilitat, la vulnerabilitat. I el premi és aquesta pel·lícula.

Imagini que fa una pel·lícula sobre com un fill d’immigrants gallecs que treballen de porters a París acaba convertit en un cineasta aclamat a Canes. Quina seria la primera escena?

— Quan tornàvem de París amb el Renault 9. En arribar a Espanya s’acabava l’autovia i començava l’infern: les nacionals, les corbes... Fins a Galícia. I per arribar al poble dels avis no hi havia ni pista, havíem de carregar les maletes al burro de l’avi. Estic molt agraït a la vida per haver-me permès connectar amb la Galícia ancestral, la del carro tirat per les vaques. Tots els valors, la tradició i aquesta sensibilitat ancestral m’han fet cineasta.

De jove va anar a estudiar a Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra. Què va aportar-li aquesta experiència?

— Jo venia de Galícia, on no hi havia oferta cultural. A Galícia tenim excel·lència, però indirectament o accidentalment. Catalunya és més Europa. Jo necessitava molta estimulació i la vaig trobar aquí. Vaig acabar comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra i vaig veure una institució amb veritat i vocació. Molts professors eren autèntics cinèfils i em van aportar molt. I també la Filmoteca de Catalunya. Vaig aprendre català perquè la Filmoteca subtitula totes les pel·lícules en català. Vaig veure tant de cinema a Barcelona durant aquests dos anys... També al CCCB, al cicle Xcèntric dels diumenges i dijous. Era una cerimònia constant. Hi vaig trobar molts amics que ara són companys de viatge. Considero Barcelona una mica casa meva, perquè jo també soc d’una perifèria i s’està demostrant que les perifèries també són centres. Catalunya i la cultura catalana són un mirall important per a mi, com també ho són Portugal i altres latituds culturals de la Península.

Pot triar un record relacionat amb el cinema?

— Recordo ballar molt mentre filmava Sirat. Jo crec que això descriu la meva sensibilitat una mica salvatge i de muntanya. La pel·lícula és una invitació a l’espectador per ballar al cinema. Un altre record seria la pel·lícula que vaig filmar amb uns nens a Tànger [Todos vós sodes capitáns], on jo era el més nen de tots. Era un procés per reconnectar amb el nen que soc. En general, quan estic rodant és quan m’adono de la meva inconsciència i innocència. A Sirat, quan vam filmar la rave i veia els camions de la producció i tota la gent que hi havia, pensava: “Uau. Estàs veritablement molt boig. Provocar tot això per fer una pel·lícula”. I alhora és noble filmar el que és fràgil i complex i compartir-ho amb l’espectador. És un equilibri entre ego i essència.

Arran de guanyar un premi a la competició de Canes arribaran moltes propostes per treballar a l’estranger. Li agradaria?

— Per què no? Jo estic obert a la vida. Ja he rebut ofertes abans, però no era el moment. Ara puc trucar a la porta de qualsevol actor hegemònic i potser voldrà treballar amb mi. I això em donarà llibertat, perquè si un bon actor vol treballar amb tu, això et protegeix. Però jo soc del meu poble i tinc ganes d’estar amb els meus veïns i els meus tomàquets... Em fa mandra haver d’anar als Estats Units. Ja veurem. Sempre puc portar un projecte cap al meu univers i fer-ho a la meva manera, amb Santiago Fillol i els meus productors. Però no tinc pressa ni soc ambiciós. Tothom em diu que la meva carrera es dispararà, però jo tinc la sensació d’estar al final de la meva carrera. Estic cansat i tinc menys ambició que mai.