Qui és Oliver Laxe, el gallec que ha fet història del cinema català a Canes

Enviat especial a CanesPer valorar la importància del Premi del Jurat del Festival de Canes que ha guanyat la pel·lícula d’Oliver Laxe Sirat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling) es pot anar a l'hemeroteca: cap producció majoritàriament catalana —i aquesta ho és en un 60%— ha aconseguit guanyar un premi de la competició oficial de Canes en 78 edicions del festival. És una fita històrica. Però també es pot mirar una altra dada: poc després de l’anunci del premi a Sirat, la revista Screen va anunciar que la pel·lícula de Laxe s’havia venut a més de vint països, inclosa tota Llatinoamèrica, el Regne Unit, Alemanya, el Japó, Corea del Sud, Itàlia, Turquia i els Estats Units.

I aquest últim cas és el més significatiu, perquè el propietari dels drets serà Neon, la distribuïdora que va portar Paràsits i Anora a conquerir els Oscars. Així que Sirat no només serà la pel·lícula catalana amb més projecció internacional des de l’Os d’Or d’Alcarràs, sinó que ja té l’aliat clau per fer un bon paper en la cursa dels Oscars, una possibilitat que el seu director contempla amb incredulitat. “De la mateixa manera que no em podia imaginar que algun dia aniria a Canes, no m’havia projectat mai als Oscars –explicava dissabte minuts després de rebre el premi a Canes, i afegia:–. Però Neon ha fet una oferta increïble, tenen molta confiança en la pel·lícula i creuen que pot connectar amb molts públics i, sobretot, amb el públic jove. I la veritat és que jo he fet aquesta pel·lícula pensant en ells, en aquests joves que fa temps que no van al cinema”.

L’interès pels joves està present en el cinema de Laxe des de la seva primera pel·lícula, Todos vós sodes capitáns, l’exercici de metacinema que el director va realitzar a partir del taller de creació cinematogràfica que el mateix Laxe va desenvolupar a Tànger amb els nens d’un centre de menors en risc d’exclusió social. Estrenada a la Quinzena de Realitzadors de Canes el 2010, va guanyar el premi Fipresci de la crítica internacional i va unir el seu destí al festival, on el gallec ha tornat amb totes les seves pel·lícules i no ha marxat mai sense premi: el 2016 va guanyar el de la Setmana de la Crítica amb Mimosas, un western metafísic sobre el viatge de tres personatges a través de l’Atles marroquí per enterrar un mestre sufí; i el 2019 va guanyar el Premi del Jurat de la secció Una Certa Mirada per O que arde, reflexió poètica i poderosa sobre la relació de l’ésser humà amb el paisatge a partir del retorn a casa d’un piròman per viure amb la seva mare a la serra dels Ancares, d’on eren també els avis de Laxe. O que arde ja va ser un petit fenomen: pel·lícula parlada en gallec més taquillera de la història, va guanyar dos Goya i dos Gaudí, i es va quedar a les portes de representar Espanya a la cursa dels Oscars.

París, Galícia, Barcelona i el Marroc

En la biografia d’Oliver Laxe està present, com al seu cinema, la tensió entre marxar lluny i tornar al teu lloc. El director va néixer el 1982 a París, on van anar de joves els seus pares, immigrants gallecs que van treballar com a porters d’un edifici de la zona més rica i burgesa de la ciutat. Quan Laxe encara era petit, els seus pares van tornar a la Corunya, on ell va créixer. Durant l’adolescència va fer els primers passos que el van portar a convertir-se en cineasta. “Quan penso en Sirat, crec que en les seves imatges hi ha una sensualitat que ja existia en les imatges i el so del que feia quan cursava una assignatura d’imatge i so a l’institut”, explicava dissabte el realitzador.

De jove va marxar a Barcelona per estudiar el grau de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, on va forjar vincles importants per a la vida i el cinema. Per exemple, amb el cineasta i professor Santiago Fillol, guionista de les seves pel·lícules des de Mimosas, en la qual també va començar la seva col·laboració amb el director de fotografia barceloní Mauro Herce. Després dels seus anys a Barcelona, on va aprendre un català que encara domina, Laxe va marxar a Londres i va rodar els seus primers curts. Però va ser al seu següent destí, Tànger, on acabaria de créixer com a cineasta. Al Marroc va fer de tot: tallers de cinema per a nens, documentals per a televisió i, fins i tot, viure en un palmerar al desert. "Per a mi la clau ha sigut sempre tirar-me a l’abisme –explica Laxe, que afegeix:–. Quan vaig marxar a viure al Marroc vaig assumir que seria sempre un franctirador. No he pres mai el camí fàcil, sinó el camí essencial, el que m’ajudés a conèixer-me".

Però la decisió en què s’aprecia més el gust pels camins difícils no està en el seu cinema sinó en la vida que du, ja que arran del seu retorn a Galícia i a la serra dels Ancares dels seus avis, es va instal·lar a finals de la dècada passada a Vilela, l’aldea de l’interior de Lugo on van néixer els seus pares i on va rodar O que arde, i de la qual es va convertir en el seu únic resident fix. Allà, on segueix empadronat avui dia, va crear un projecte de desenvolupament rural per reanimar la comarca. De fet, Vilela pertany al terme municipal de Navia de Suarna, on aquest diumenge, just l'endemà del premi de Canes, es farà la presentació de Sirat a l’Estat, amb una projecció gratuïta a la plaça de l’Ajuntament que comptarà amb la presència del director i del seu protagonista, Sergi López. Serà el tret de sortida d’una intensa campanya de promoció de l’estrena oficial del film, que arribarà ben aviat als cinemes: el 6 de juny.