Fita històrica per al cinema català: ‘Sirat’, Premi del Jurat al Festival de Canes

Enviat especial al Festival de CanesLa producció catalana Sirat, dirigida pel gallec Oliver Laxe, ha fet història al Festival de Canes, on s’ha endut un dels premis més importants del palmarès, el Premi del Jurat, ex aequo amb Sound of falling, de l'alemanya Mascha Schilinski. Canes és un talismà per a Laxe, que ha presentat les seves quatre pel·lícules al festival, sempre en seccions diferents i sempre premiat. La pel·lícula de Laxe, una road movie a través del Sàhara en què Sergi López és un pare que busca de rave en rave la seva filla desapareguda, és una obra que combina la capacitat del cinema per sorprendre i sacsejar l’espectador i una dimensió espiritual més profunda i reflexiva.

Sirat ha sigut una de les pel·lícules que més reaccions extremes ha provocat en aquesta edició, des de l’odi fins a l’entusiasme, tot i que en general la premsa internacional l’ha rebut amb valoracions molt positives. En canvi, la Romería de Carla Simón no ha rascat cap guardó del palmarès. Al recollir el seu premi, Laxe ha recordat una anècdota de fa anys, quan al Festival de Jerusalem va coincidir amb un taxista palestí amb qui va discutir la possibilitat que tots dos tinguessin orígens jueus. “Em va dir una cosa que no he oblidat, que ens van fer de tribus diferents perquè ens reconeguem, perquè ens apropem els uns als altres”, ha dit el director, que ha reivindicat amb la funció dels festivals internacionals de cinema. “Visca la diferència, visca les cultures i visca el Festival de Canes!”, ha exclamat.

La Palma d’Or se l’ha endut el director iranià Jafar Panahi per Un simple accident, un magnífic thriller moral en què un antic presoner polític del règim islàmic reconeix, un bon dia, l'interrogador especialment cruel que el va torturar a la presó. Com ha afirmat el mateix Panahi, és una pel·lícula marcada pel pas del director per la presó, on va estar set mesos el 2023. És una història de venjança però també de perdó i humanitat.

El premi a Panahi també s’ha de llegir en clau de reivindicació de la lluita per expressar-se com a cineasta. El director iranià ha estat perseguit durant els últims 15 anys pel règim islàmic del seu país: Panahi té prohibit escriure o dirigir pel·lícules, i ha estat empresonat i torturat pel seu activisme en suport a altres cineastes represaliats. Un simple accident és la primera pel·lícula que presenta en persona en els últims 15 anys, en els quals no ha deixat de fer pel·lícules, com Taxi Teheran, que va guanyar l'Os d’Or a Berlín i que el director ja no va poder recollir. Panahi, per cert, ha completat el triplet perfecte dels grans festivals: té la Palma d'Or de Canes, l'Os d'Or de Berlín i el Lleó d'Or de Venècia (El cercle, de l'any 2000).

Un dels films més premiats del palmarès ha sigut la magnífica O agente secreto, film brasiler que s'ha endut el premi a la millor direcció per a Kleber Mendonça Filho i el de millor actor per al seu protagonista, Wagner Moura, que interpreta un enginyer a la fuga al Brasil dels anys 70. El Gran premi del Jurat, el segon en importància del palmarès, és per a la noruega Sentimental value, el film de Joachim Trier sobre un director veterà que vol rodar una pel·lícula amb la seva filla actriu, amb qui té una relació tempestuosa. Protagonitzada per Renate Reinsve i Stellan Skarsgård, és un drama familiar complex i sensible amb una mitja hora final sensacional.

No han faltat a la cita amb el palmarès els germans Dardenne, que sempre pesquen algun premi a la competició de Canes; enguany ha sigut el de millor guió per a l’emocionant Jeunes mères, sobre un refugi per a mares adolescents. El premi a la millor actriu se l’ha endut la protagonista del film francès La petite dernière, Nadia Melliti, que interpreta una adolescent d’una família francesa d’origen algerià que viu amb vergonya la seva homosexualitat. El jurat, a més, ha concedit un premi especial a la xinesa Resurrection, de Bi Gan, una de les obres mestres indiscutibles d’aquesta edició, una celebració total del cinema i la pel·lícula més radical del festival.

De 'Viridiana' a 'Sirat'

Gairebé no hi ha precedents de premis per al cinema català al Festival de Canes, tret, esclar, de la Palma d’Or del 1961 a la Viridiana de Luis Buñuel, produïda per Pere Portabella (ex aequo amb Una llarga absència de Henri Colpi). El 2010 també va guanyar la Palma d’Or un film amb un 10% de participació catalana (a través de la productora de Lluís Miñarro), la tailandesa L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors, d’Apichatpong Weerasethakul.

Sirat, en canvi, té prop d’un 60% de capital català i un equip artístic majoritàriament català, començant per l’actor protagonista, Sergi López; el director de fotografia, Mauro Herce; el productor, Oriol Maymó, i el coguionista, Santi Fillol (nascut a l’Argentina però establert a Barcelona, on fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra). En aquest mateix centre, de fet, va cursar el grau de comunicació audiovisual Oliver Laxe, que parla un català perfecte.

En el context espanyol, la fita de Sirat també és històrica: des del Premi del Jurat a El sol del membrillo (1991), de Víctor Erice, els únics premis a produccions espanyoles havien sigut només per a pel·lícules de Pedro Almodóvar. De fet, la productora del manxec, El Deseo, també participa en la producció de Sirat, un factor clau perquè la competició hagi obert les portes a la pel·lícula de Laxe.