Belén Funes: "Travessar el dol i parar és un privilegi que poca gent es pot permetre"

BarcelonaDesprés de guanyar tres premis Gaudí i el Goya a millor direcció novella per La hija de un ladrón (2019), Belén Funes (Barcelona, 1984) estrena aquest divendres Los Tortuga, un drama expressiu i amb diferents capes sobre la relació d'una mare i una filla després de la mort del marit i pare, el Julián, i l'amenaça a què s'enfronten de ser desnonades. A cavall entre Barcelona i el camp de Jaén, la segona pel·lícula de Funes corona la directora barcelonina com una de les grans cineastes del cinema social i intimista del país.

D’on sorgeix la voluntat de parlar sobre el dol? 

— De voler desmentir el refrany que diu que “per a la mort, tothom és igual”, perquè no és cert. Volíem parlar del dol, però també de com la classe social travessa aquest procés. Travessar el dol i poder parar és un privilegi que poca gent es pot permetre. El Marçal [Cebrian, coguionista] i jo estàvem navegant per una situació similar, i va ser el tret de sortida per començar a escriure.

Al film, mare i filla tenen maneres molt diferents de lidiar amb la mort del Julián. ¿La pèrdua d'un ésser estimat pot posar en perill els vincles familiars? 

— Més aviat els transforma. Quan una persona mor es descol·loquen tots els rols i hem d'adonar-nos del nou espai que ocupem a la família i, sobretot, quin és el rol que volem ocupar. En el cas de la Delia [la mare] i l’Anabel [la filla] és molt evident que els papers s’han intercanviat: la pèrdua ha fet madurar la filla i, en canvi, ha fet petita i fràgil la mare. L'Anabel assumeix el paper de cuidadora i la Delia el de ser cuidada.

¿Penses que la mort ens fa més forts?

— No. La mort ens fa habitar durant un temps en un espai de molta fragilitat i tristesa, i si hi ha alguna cosa que ens faci més forts, que no ho tinc clar, és compartir aquests sentiments amb la persona que tenim al costat. 

El treball interpretatiu d'Antonia Zegers i Elvira Lara sosté pràcticament tot el pes de la pel·lícula. Com va ser el procés de càsting? 

— L’Antonia la tenia clara des del principi perquè vaig escriure la pel·lícula pensant en ella; ja l’havia vist actuar en films de Pablo Larraín, Marcela Said i Dominga Sotomayor que m'agraden molt i volia que treballéssim juntes. En el cas de l’Elvira va ser un procés molt boig. Juntament amb la directora de càsting, Cristina Pérez, vam buscar el personatge per tot arreu. Durant gairebé cinc mesos vam veure al voltant de 800 noies i sabíem que encara no la teníem. Però un dia la Cristina va veure l'Elvira davant d'una biblioteca amb una colla de joves i, aquella mateixa nit, em va trucar per dir-me que creia que l'havia trobat. Quan li vaig preguntar per què, em va dir: “Perquè s'assembla a tu”. Va ser molt fort.

La situació de vulnerabilitat social que comporta ser migrant és un altre dels grans temes que tractes.

— Volíem exposar que al sistema li és igual com ho facis de bé o que el teu procés migratori sigui modèlic, perquè els fills de puta dels diners sempre passen per sobre de tot. I si arriba el dia que has de marxar de casa teva perquè el propietari vol doblar el preu del lloguer, doncs hauràs de marxar. La Delia és una dona migrant que no és rebutjada per les persones del lloc on ha arribat, sinó pel sistema, que és cruel amb ella i amb tothom.

A diferència de La hija de un ladrón, que passa a la ciutat, Los Tortuga es desenvolupa entre Barcelona i el camp de Jaén. 

— Com a directora crec molt en l’autoria i m’agrada que les pel·lícules s’assemblin a mi. Jo m’he criat entre aquests dos mons, perquè el meu pare és de Jaén i sempre passava els estius allà. També volia mostrar que al camp, igual que a la ciutat, hi ha llum i foscor alhora. No volíem romantitzar-lo, perquè és el que és, i si molta gent en va marxar és perquè tot era una ruïna i allò tampoc funcionava. Ara és un espai completament substituït per plaques fotovoltaiques.

¿Haver guanyat un Goya i tres Gaudí amb La hija de un ladrón va afegir pressió a l'hora de fer la segona pel·lícula? 

— M'hauria encantat que no, però la realitat és que ha estat infernal. Estem exposats a molta pressió i sembla que s'hagi de guanyar sempre. Quan una dona fa una pel·lícula s'espera que la Terra giri en una altra direcció i sigui increïble. A més, ara fas deu pel·lícules al llarg de la teva vida en comptes de vint-i-cinc, per tant, l'autoexigència és més alta. Amb la Pilar Palomero, la Celia Rico i la Carla Simón sovint parlem de tot això.

Com t'ha modificat personalment, Los Tortuga?

— D'una banda, m'ha modificat profundament perquè he pogut fer una clausura de la meva història familiar. Abans de començar la pel·lícula, la meva família va decidir vendre les oliveres i fer cinema, que és la millor de les celebracions; hem pogut fer un tancament. De l'altra, m'ha permès creure'm que soc cineasta. Habitualment no crec gens en mi, i amb Los Tortuga he fet un procés de creixement molt fort en què he après a confiar en les meves decisions.

—