Pot una imatge ajudar a guarir un dolor enquistat durant dècades?

BilbaoLa fotògrafa Ixone Sádaba (Bilbao, 1977) ha desembarcat a l'Azkuna Centroa de Bilbao amb una proposta impactant. L'exposició sobre la frustrada central nuclear de Lemoiz comença amb deu projeccions a escala real de les ruïnes de l'edifici, tal com recull el títol de la mostra, Escala 1:1. La construcció de Lemoiz va arrencar l'any 1972 i, per impedir que entrés en funcionament, en plena onada de protestes populars, ETA va assassinar cinc persones responsables de les obres i treballadors. Dues persones més van morir en aquest conflicte antinuclear.

Més endavant les obres van quedar interrompudes definitivament arran de la moratòria nuclear que va decretar el govern espanyol el 1984, i el debat de què fer amb l'edifici continua obert. "Una de les coses que plantejo és que no hem de donar l'esquena a Lemoiz, sinó observar-la, observar el nostre passat, el nostre present i el nostre futur", afirma Ixone Sádaba. "Es tracta d'observar la manera com ens relacionem amb el món i amb les coses —explica l'artista—. Al cap i a la fi, és una forma de mirar no contemplativa sinó cognitiva, sent conscients del que veiem, com passa amb el mateix exercici fotogràfic".

Sádaba parla de Lemoiz subratllant el "respecte" que sent pels morts que van deixar les obres, i diu que fer entrar la mola de formigó que és la central dins una sala d'exposicions és un intent d'acotar tot el dolor que hi ha al darrere, i de fer el museu partícip dels "debats més importants" que es produeixen en el seu entorn.

Sádaba tenia set anys quan les obres de Lemoiz van quedar interrompudes i la central va quedar en el fons de la seva memòria. Durant la pandèmia de la covid s'hi va retrobar en una sortida en moto, i va decidir que s'hi volia capbussar. "L’únic relat que havia transcendit era el del conflicte, però a Lemoiz hi ha moltes coses més, entre les quals hi ha el fet que l'accés estigui barrat, l'avanç de la vegetació, l'antropocè i la qüestió de l'escala, que no és contemporània, sinó la pròpia d'un castell medieval, una escala imperial. No puc abastar tots els temes, però sí que puc fer servir la fotografia per reobrir una mica el debat", diu l'artista.

Pel comissari de la mostra, el crític i professor Carles Guerra, Lemoiz funciona com "una càpsula del temps". "Des que la construcció va començar el 1972 i fins al 1984, la central va absorbint capes d'història, i recentment les plantes se l'han fet seva. Sempre és present la por d’obrir aquesta càpsula del temps i descobrir-hi detalls del passat que d’alguna manera són dolorosos", diu Guerra.

Després de tornar a la central, Sádaba va demanar una beca Leonardo del BBVA per continuar amb la recerca. Tot i aconseguir-la, va haver d'esperar sis mesos per poder-hi accedir, i mentrestant va revisar l'arxiu d'unes 7.000 fotografies de les obres que guarda Iberdrola, una part de les quals estan exposades. "És molt important que el projecte hagi significat produir noves imatges, però també interpretar imatges del passat", diu el comissari.

Intervencions violentes en espais naturals

A vegades Sádaba no en té prou amb la fotografia i fa servir altres elements per aprofundir en el tema que aborda. En aquest cas, la mostra, que estarà oberta fins al dia 27 d'abril, inclou unes instal·lacions fetes amb unes vitrines il·luminades amb fluorescents que va trobar a la recepció de la central: "Acostumo a dir que ajuntar la fotografia amb l'objecte m'ajuda a aterrar aquestes fotografies, perquè d'una altra manera estan totalment desvinculades de l'entorn del qual provenen", explica l'artista. Així mateix, es pot veure una reproducció, amb un cert aire inquietant, del mirador construït perquè el comte de Cadagua, Pedro Careaga, pogués observar el curs de les obres. "Aquests objectes poden semblar uns simples expositors, però en realitat són uns objectes amb un caràcter financer, tècnic i polític", explica Guerra.

El recorregut acaba amb una altre seguit de projeccions de gran format, ara fetes amb imatges de l'exterior. "L'embassament que es va construir per refrigerar la central es va fer damunt una cala que directament es va tancar amb un dic i es va assecar. Aquestes imatges també recullen la violència de com es va intervenir en aquest espai natural i, a més, es va fer sense els permisos dels ajuntaments", denuncia l'artista.