Julieta: "Soc una mica addicta a l'adrenalina"

BarcelonaEl pas del temps, o més aviat la fugacitat de les experiències viscudes, és el teló de fons de 23, el nou disc de Julieta Gracián (Barcelona, 2001), el primer que publica des que va fitxar per la discogràfica Sony. Diva del pop romàntic de club, s'arrecera ara en tonalitats més íntimes buscant un camí propi, però sense perdre la intuïció rítmica que la va convertir en un catalan dream, i mantenint el català com a llengua principal de l'àlbum. En parla, amb l'ARA, a la terrassa de la Llibreria Laie de Barcelona.

Preparada per al llançament del disc?

— Sí, molt nerviosa i molt excitada. Amb molta il·lusió.

Fa ben poc vas publicar el segon avançament, la cançó M'oblido d'oblidar-te. Comentes a Instagram que és una de les teves preferides. Per què?

— Perquè vocalment ensenya una Julieta més madura, i musicalment és un pop una mica més alternatiu, amb les cordes i tot plegat. Definitivament, és de les meves preferides.

Com va ser el procés de creació d'aquesta cançó?

— Totes les idees originals les faig a casa. Per a mi és molt important arribar a l'estudi amb una idea clara. I aquesta cançó la vaig compondre a casa amb la guitarra, perquè és una mica més indie. Després vaig anar a l'estudi amb el Phoac, el productor amb el qual he fet tot el disc. El mateix dia vaig tenir tota l'estructura, i la tornada també em va sortir de manera superintuïtiva. I era tan honesta que la lletra m'anava sortint mentre es feia la melodia. És d'aquestes cançons que arriben més i es nota que són molt sinceres.

¿És una de les cançons que et van donar el concepte del disc?

— No. La que m'ha donat el concepte del disc és més aviat Tornado, que parla del pas del temps i com fer-se gran. Tornado va ser el punt de partida, però M'oblido d'oblidar-te marca la direcció sonora del disc.

De Tornado en surt el títol, aquest 23, que encara és la teva edat?

— Bé, ara ja en tinc 24.

I de M'oblido d'oblidar-te surt la sonoritat de la guitarra acústica, que té molta més presència en aquest disc.

— Sí, al final vinc una mica d'això, perquè vaig començar a fer música més indie. Tenia moltes ganes de tornar a la guitarra, perquè venia d'una cosa més xumba-xumba i estava una mica estressada a l'estudi ja de tanta canya. Em venia molt de gust fer una cosa més íntima, més d'autor, però sense perdre aquest punt pop. Per a mi era important fer una barreja entre la part electrònica i la part de guitarra.

No sé si has pensat que amb aquestes cançons és com si haguéssiu confluït la Maria Jaume i tu. Ella ve d'una cosa més indie, però en el seu últim disc, Nostàlgia airlines (en el qual vas col·laborar), va apropar-se al pop que tu proposaves, i tu estàs tornant una mica a aquell indie, sense perdre la teva essència ballable.

— Totalment, crec que sí. Sí, m’encanta! L'admiro moltíssim. L'escolto des de fa moltíssims anys. El meu projecte té moltes cares; en tinc una de més popstar i més canyera, però també tinc aquesta part més de lletres, més íntima.

Hi ha més unitat en les cançons de 23, tot i que hi ha sortides de to interessants com la bachata L'amor de la meva vida.

— Sí. Tenia clar que volia fer un disc de pop, i vaig fer una anàlisi de quin tipus de pop m'havia agradat al llarg de la meva vida. La bachata ha sigut un gènere que m'ha acompanyat durant uns anys, però també hi ha una cançó més afro, una altra més indie. Es tracta de desmuntar una mica el pop, o el que ha estat per a mi el pop, que és un gènere superflexible.

Fa uns mesos parlaves de Tate McRae com a influència. ¿En aquests mesos has acumulat altres referències que creus que es noten en la teva música?

— En aquest disc, et diria Lady Gaga. Kylie Minogue també ha sigut molt important per a mi. I de referències més actuals, Tate McRae, que és una gran performer i m'encanta la seva música. Allison Rae també és una artista molt guai... M'agrada que agafin el pop i el facin de manera més conceptual i més personal, com fa la Charlie XCX. Tinc el punt de mira en aquesta direcció i és on vull que vagi el meu projecte.

Pel que fa a la producció, vaig llegir que t'havia interessat la manera de produir de Timbaland i Pharrell Williams.

— N'hi ha tocs. Per exemple, Taxi sí que ha sigut molt en aquesta direcció. La part més dance, més performàtica, m'agrada enfocar-la des d'aquest punt de vista, però en la part més balada no es nota tant.

El desamor fa més hits que l'amor?

— Crec que sí. Jo és que soc una persona molt nostàlgica i melancòlica, i m'encanta. Aquest disc és molt melancòlic, molt nostàlgic, però no parla només d'amor romàntic, parla també de les meves amigues, de la meva mare. Són diferents maneres de veure l'amor des de diverses veus. Tenim la veu de la Julieta més petita, més adolescent, i la que soc ara. M'ha agradat jugar amb aquests punts de narració diferents.

En aquest sentit, la Julieta de la cançó Loba no té res a veure amb la més nostàlgica de M’oblido d’oblidar-te.

— Loba és com l'evolució del personatge, una representació amb imatge més matadora, més sensual, que és una cosa amb la qual em sento molt identificada ara mateix. L'altra parla més de la Julieta del passat i ara estic vibe Loba.

L'èxit és com l'esperaves?

— No. L’èxit és molt diferent. És una cosa molt complexa. Ara crec que estic en una bona relació amb l'èxit; potser no l'he tingut sempre, però ara crec que sí. Per a mi ara l'èxit és estar contenta amb el que faig, estar orgullosa del que faig, anar creixent com a artista i anar-me'n a dormir contenta cada nit. No projectar tant el meu projecte en les persones, sinó més en mi i en el meu art. I respectar més la meva obra i el que faig.

Què és el que portes pitjor?

— Potser la pressió. Quan comences a fer música ho fas d'una manera molt genuïna perquè ningú espera res de tu. Quan vaig començar era com una cosa més innocent i més divertida, i ara sí que la gent espera coses de tu. Vols sentir-te alineada amb el teu projecte i amb el teu art i no vols renunciar a res artísticament, i hi ha gent que espera una altra cosa o no li agrada. Potser el més complicat és això: no mirar als costats, mirar endavant i estar concentrat en créixer com a artista i en donar el millor de tu.

A mesura que vas creixent també creix el nombre de persones que depenen de la teva feina. Això t'hi afegeix una pressió extra?

— Sí. A més, m'encanta treballar amb amics, amb gent que estimo. Que puguin créixer professionalment i donar-los oportunitats és una cosa superimportant per a mi. En aquest sentit, sí que em poso bastanta pressió perquè vull que també els vagin bé les coses a ells i que tot funcioni.

Bruna és una cançó d'homenatge a tota aquesta gent?

— És una oda a l'amistat. Tinc un entorn supermaco i supersà, i que fa molts anys que ens coneixem. La Bruna i jo som amigues des que tenim vuit mesos, hem crescut juntes. M'oblido d'oblidar-te i Bruna són dues de les meves preferides. I al final del disc hi ha Amics per sempre, que és una mena de conclusió, de dir: bé, sempre tindré els meus amics i sempre estaran al meu costat.

Com se't va acudir fer-ne una versió tan baixada de to i de ritme, d'Amics per sempre, de Los Manolos?

— És que és una de les meves cançons preferides. També em recorda molt Barcelona, a l'escola la cantàvem sempre a cant coral i també és molt de karaoke amb els col·legues. És molt la nostra cançó, i la lletra em sembla espectacular. I vaig pensar que l'havia de fer com una baladeta més chillin'. Ho veia molt evident, que aquesta cançó també té aquest punt més íntim, més maco.

Què és el que més t'agrada i el que més et preocupa de Barcelona?

— El que més m'agrada, la gent. I artísticament hi ha coses molt xules, projectes molt guais, tot i que hi ha gent que no ho sàpiga. Evidentment, la ciutat és preciosa, per a mi és de les més maques del món. I el que menys, potser et diria que ara hi ha moltíssima gent, massa gent en general. Hi ha llocs que ja ni hi vaig perquè em fa mandra. En aquest sentit, sí que em fa pena que ja no sigui tan nostra. A vegades ja no la sento tan meva, la ciutat, i això em fa pena.

Abans parlàvem de la Maria Jaume, que és de Mallorca i viu a Barcelona. En les seves cançons transmet el malestar per això mateix, per perdre la ciutat, per perdre el país a mans del turisme. Tu no ho expresses, a les cançons.

— No, perquè aquestes coses no em sento a gust comunicar-les amb la música. Si vols que anem al bar i en parlem, ho faig perfectament, o en una entrevista, però musicalment no crec que sigui la meva millor manera de comunicar-ho. Musicalment et parlo d'amor, d’amor i d’amor. Més enllà d’això no m'agrada, però perquè trobo que per explicar aquestes coses m'expresso millor parlant que cantant. Però ella ho ha trobat superbé i ha fet una cosa molt guai que ha tingut un impacte molt xulo.

En una cançó del disc dius que no et conformes amb un noi bàsic... ¿No et conformes amb una carrera bàsica?

— No. Soc una persona una mica mogudeta i m'agrada que passin coses. Soc una mica addicta a l'adrenalina, que té una part bona i una de dolenta. M'agrada provar moltes coses diferents. El canvi m'encanta. La meva carrera anirà per on anirà mentre jo estigui alineada amb el que vull fer. Sí que m'agradaria anar a Europa, a Mèxic, a l'Argentina... Conèixer noves cultures i treballar amb productors de diferents parts del món, això ja ho tinc una mica en ment.

Ho tens al cap, però no es pot explicar encara?

— Bé, alguna cosa europea. Estic treballant aquest full de ruta, en l'àmbit del so i la producció. Vaig estar a Suècia fa un temps, perquè allà el pop és una passada i els productors i les songwriters són boníssimes...

Et veus cedint la part de l'escriptura de la cançó?

— No. Soc una mica complicada, amb això. Em costa molt escriure amb gent a l'estudi. De fet, em costa molt estar a l'estudi amb més d'una persona. A la mínima que hi ha tres persones, m'estresso. Soc molt meva. També em costa molt connectar amb el productor, perquè busco un vincle més íntim, més profund. Si arribo a l'estudi i he de treballar amb una persona que no conec de res, no ho sé fer perquè agafo angoixa i no puc treballar. Melòdicament, sí que soc una mica més oberta i començo a escoltar els altres, però amb les lletres no.

Pot ser que ara estiguis treballant amb melodies una mica més llargues?

— Sí. Crec que això és perquè he deixat una mica la inspiració urban.

A M’oblido d’oblidar-te, a més d’allargar la melodia, gestiones les dinàmiques postergant el clímax de la cançó.

— Veig les cançons com de muntanya russa. Cada part sé el que ha de transmetre i com m'he d'explicar. Tant en les lletres com en les melodies, m'agrada pensar que tot plegat és com un in crescendo amb diferents espais. És superimportant que hi hagi dinàmiques dins la cançó, que no sigui plana, sinó que passin coses.

De les cançons noves, quines creus que acabaran ocupant un lloc de privilegi en els concerts?

— És que això mai se sap. Crec que tancarem amb Amics per sempre, perquè crec que és com una cançó molt emotiva i acompanya bé un final. I després he intentat ajuntar-les per blocs. Sí que és veritat que és un disc molt més chill, en el sentit que no és tan canyero, i en directe he hagut de fer-ne una adaptació perquè no volia que fos un directe amb mi allà palplantada, perquè m'agrada molt moure'm. Però, bé, he afegit aquesta part més narrativa i teatral, que és una mica una traducció de la visió més cinematogràfica dels vídeos. També hi ha una escenografia amb un arbre, i una altra veu narrativa amb la càmera que té més acting. És més movie tot, una mica més narratiu.

Pot ser que ballis menys?

— Quan ballo, ballo més que abans i m'ho he currat més. He treballat molt més les coreografies, però sí que hi ha cançons que les coreografies no són de popstar, sinó més conceptuals. Per exemple, a Bruna, la coreografia és molt més conceptual, amb les noies fent-se unes trenes.

Això ho vas provant ara per tenir-ho apamat a l'estiu?

— Ja hem ensenyat algunes cosetes. A Tàrrega el 16 de maig sí que hi estrenarem tot el disc. Aquest any faig menys xous que l’any passat perquè va ser una bogeria: vaig fer 57 concerts! Aquest any en farem menys, però més preparats i més forts.

Vas fer tants concerts l'any passat per poder reinvertir en el disc?

— No. Crec que vaig fer tants concerts l'any passat per fer taules. He après una barbaritat sobre l'escenari. Cada xou que faig farà que el següent sigui millor i que jo sigui millor artista i millor ballarina. Evidentment, m'ha anat bé per estalviar, però inverteixo molt en les gires perquè m'encanta.

En una cançó dius que has d'aprendre a estimar les coses que no són perdurables. ¿La música també la consideres una cosa no perdurable que has d'estimar?

— A vegades sí. Tampoc em veig dedicant-me a això tota la vida, això ho tinc clar. No passa res. Bé, no ho sé, perquè ara ja ens estem plantejant que potser sí. Una de les coses que més m'agrada de la música és que em fa estar molt present, em fa viure tant, m'agrada tant i ho disfruto tant que és que desaparec del món. Quan estic de gira no m'enrecordo ni d’on visc ni d'on paro, i quan soc a l’escenari encara menys.

Quins llibres, pel·lícules o sèries t'han agradat últimament?

— Estic mirant la sèrie The White Lotus, que m'agrada molt. Fa poc vaig estar llegint All about love, de bell hooks; és una feminista que fa una reflexió sobre l'amor que també va bastant lligada amb el disc, i és guai com planteja l'amor. També estic jugant amb la Switch, estic en la meva era gamer.

Amb quins jocs?

— Ara jugo a l'Overcooked. Hi estic una mica obsessionada, no paro. És de cuinar, però és molt difícil.