"Zoo és una anomalia històrica al País Valencià: des de Raimon ningú havia arribat tan lluny"

BarcelonaEl primer cop que el crític i musicòleg Josep Vicent Frechina va sentir l'inconfusible beat d'Estiu, el primer senzill del grup valencià Zoo, ja va pensar que el llavors nou projecte de Panxo, àlies de Toni Sánchez, prometia. El "bon rotllo" del tema de l'ex d'Orxata Sound System, publicat el juny del 2014, li va cridar l'atenció. El que no podia imaginar era que el videoclip es viralitzaria tan ràpidament, amb 40.000 reproduccions en pocs dies, ni que aquell èxit seria el preludi d'una carrera meteòrica que trencaria barreres territorials i lingüístiques i elevaria la banda del monet a la categoria d'"anomalia històrica". "Des de Raimon, cap proposta musical al País Valencià havia arribat tan lluny", diu Frechina en conversa amb l'ARA.

Estudiants d'Albacete versionant aquell primer Estiu, una protesta propalestina a Cuba amb la cançó Avant de fons i el fragment de "la palmera que aguanta l'huracà" inclòs en un article futbolístic del diari As són les tres imatges amb què Frechina arrenca el llibre Sempre a la contra i avant (Sembra Llibres), i que li serveixen per il·lustrar l'abast del fenomen que va suposar el grup de Gandia, retirat dels escenaris el juliol del 2024. Al llarg de 150 pàgines, el musicòleg desxifra les claus de l'èxit de Zoo través de les seves lletres, amarades de "complexitat" i amb "diferents nivells de lectura": "Panxo no s'inspira i ho escriu tot d'una tirada, sinó que treballa i treballa, agafa el diccionari de rimes, el de sinònims, busca en llibres de poesia... És realment un treball artesanal", explica.

De la mateixa manera que el grup combinava un rap no ortodox amb elements de la cançó d'autor, i les bases electròniques amb la força dels vents, la convergència de la crítica política i social amb la subjectivitat i les emocions pròpies és, per a Frechina, el que diferencia Zoo de l'escena que el va precedir. El grup integrava elements d'Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata i Aspencat, però "els reformulava en una versió optimitzada i personalitzada", escriu. I el fet d'anar més enllà de la consigna política, fugir del pamflet i reivindicar el dret a la contradicció els va brindar l'empatia i la identificació d'un públic molt més ampli i intergeneracional. No en va, el tema Ventiladors, "un clam contra els guardians de la coherència", tal com el defineix l'autor del llibre, és el tema més escoltat del grup a Spotify, amb més de 15 milions de reproduccions.

Després d'un primer disc, Tempestes venen del sud (2014), que va superar totes les expectatives, amb Raval (2017) Zoo va "traspassar definitivament les fronteres del circuit alternatiu", assenyala el musicòleg. Sense cap gran discogràfica al darrere, i "impulsat exclusivament per la força d'unes cançons que guanyaven adeptes", el grup sumava cartells de sold out a tot l'Estat i arribava a públics d'arreu del món: de França al Japó, passant per Palestina. I hi arribava, per sobre de tot, en valencià, cosa que convertia la llengua en un "vehicle cultural massiu", destaca Frechina. "El que ha fet Zoo és un empoderament lingüístic, ha injectat autoestima en els parlants", afegeix.

Amb la publicació de Llepolies (2021), la banda va explotar al màxim "l'equilibri entre l'element polític i l'element festiu", una recepta cuinada en les lletres i servida a l'escenari amb el "seny" de Panxo i la "rauxa" d'Arnau Giménez, guitarra i segona veu del grup. Hedonisme, amistat, cures i salut mental són algunes de les temàtiques de l'àlbum postpandèmic amb què el grup va arribar al seu punt àlgid. Així ho van fer palès les 15.000 persones que van omplir el Palau Sant Jordi el desembre del 2022 i, especialment i pel valor simbòlic de la fita, les 8.000 que poc abans s'havien rendit a Zoo al WiZink Center de Madrid. Un concert que va servir per "homologar la música en valencià a qualsevol altra música amb potencial comercial i de tirada popular", escriu Frechina.

Una porta oberta al retorn

La culminació d'aquest doble cim és un dels elements que van portar Zoo, en el seu millor moment i per sorpresa de gairebé tothom, a anunciar el seu comiat el 7 de gener del 2024. Panxo, que havia concebut els deu anys de trajectòria com "cicles que s'han de tancar", ja donava algunes pistes de l'adeu tres anys abans amb la Cançó pòstuma, on entregava als fans "el cadàver despullat", el seu "llegat" i la "faena feta". Deixava per a la història un cançoner amb una quarantena de lletres, moltes convertides en himnes de lluita i d'altres en hits mainstream, com Tobogan, i feia un encàrrec per al futur: "Qui vinga darrere que reme, que reme".

Per a Frechina, però, "l'esvoranc que deixa Zoo és enorme", especialment en un context de retorn de la dreta a les institucions valencianes. Sense albirar cap proposta musical capaç de generar el mateix nivell de seguiment ni d'incidència en l'imaginari cultural, el llibre manté viva l'esperança dels fans i recorda que Panxo no ha tancat del tot la porta a un retorn. Frechina veu més probable que torni amb un projecte nou, però apunta que l'artista és "imprevisible". Qüestiona així el "dos més dos són quatre" que Zoo cantava a La mestra en un subtil homenatge a Ovidi Montllor. Només el temps dirà si en el futur hi ha lloc per al retrobament o si el monet, com el cantautor d'Alcoi, continuarà de vacances.