Donald Trump se sent tan còmode amb l’autoritarisme que assumeix sense ruboritzar-se pràctiques que fins ara eren més pròpies d’autocràcies com Corea del Nord. Ha aprofitat d’excusa el 250è aniversari de l’exèrcit dels Estats Units per regalar-se, el dia que ell fa 79 anys, una desfilada militar de 134 milions de dòlars. Aquesta mena d’esdeveniments no són habituals als EUA. A Washington no s’hi feia cap desfilada militar semblant des del 1991, quan George Bush va voler celebrar la victòria de la Guerra del Golf. De fet, el capritx de Trump té, d’entrada, dues implicacions perilloses: que no té por ni vergonya d’assumir l’estètica dels dictadors i que té el Pentàgon sota control. Ja havia volgut fer una desfilada com aquesta durant el seu primer mandat, però llavors els responsables de l’exèrcit ho van evitar perquè ho veien una politització excessiva de les forces armades. Ara dins del Pentàgon ja no hi ha prou oposició als desitjos del president; la que hi havia ha perdut força o bé s’ha rendit.
La desfilada no arriba en un moment qualsevol: ho fa en el context de la militarització de Los Angeles, on Trump ha fet desplegar la Guàrdia Nacional i 700 marines per aplacar les protestes contra les batudes antiimmigració que ell mateix ha ordenat i hores després d'un atemptat a trets contra dos senadors demòcrates. L’home que sovint exhibeix la bandera de la llibertat ha fet desplegar l’exèrcit dins del seu propi país, ataca les universitats i despatxos d’advocats que s’atreveixen a desobeir-lo i qüestiona els jutges que creuen que el que fa és il·legal. La seva administració fa batudes violentes per arrestar immigrants sense papers als seus llocs de treball, ha emmanillat un senador i ha detingut una jutge. La llibertat, per al president dels Estats Units, és un argument de màrqueting, de propaganda política, no un valor que es cregui ni un dret que els ciutadans hagin de tenir. Donald Trump es comporta cada vegada més com un monarca absolutista i està aconseguint corcar la democràcia del seu propi país a marxes forçades.
Però els tics autoritaris de Trump no només tenen conseqüències al seu país. Hi va haver una època en què els EUA se sentien orgullosos de presentar-se al món com un baluard de la llibertat i de la democràcia. Ara segurament ho continuaran fent, però ja no s’ho creu gairebé ningú. El seu president no només ha minat tots dos valors al seu país, sinó també el prestigi internacional que, merescut o no, aquests dos ideals li donaven des de la Segona Gerra Mundial. Als Estats Units de Donald Trump els queda el poder de la força, que no és menyspreable i els permet sortir més o menys impunes d’operacions extravagants com la d’imposar aranzels generalitzats als països que els venen més productes dels que els compren. Però aquesta situació empeny Europa a buscar la manera d’independitzar-se de l’aliança atlantista, no perquè no hi cregui sinó perquè els Estats Units ja no són de fiar. S’han convertit en un focus d’inestabilitat, en un polvorí perillós per a la seguretat internacional.
