L'esportista olímpic català que ara diu missa

TerrassaDes de les grades de l'estadi Josep Marquès assenyala un xalet que hi ha darrere de les banquetes, a l'altra banda del terreny de joc. "Érem allà ballant perquè havíem guanyat una Lliga amb l'Atlètic Terrassa, vaig mirar al rellotge i em vaig adonar que era l'hora d'anar a missa. Devia estar fatal [a causa de l'alcohol ingerit], però hi vaig anar", recorda a l'ARA Litus Ballbé (Terrassa, 1985). "No era una obligació, em venia de gust. Anava encara amb el xandall, devia fer pudor i em vaig posar al final de l'església", segueix relatant.

Quan ara diu missa a la parròquia de la Bonanova de Barcelona, pocs dels presents deuen ser conscients que es troben davant d'un capellà que va ser esportista olímpic als Jocs de Londres del 2012 amb la selecció espanyola d'hoquei herba. "Els meus amics de l'Atlètic Terrassa van normalitzar molt que jo anés a missa i, quan ens n'anàvem de vacances a l'agost, jo els diumenges anava a missa amb ressaca", explica el Litus, vestit amb una camisa amb alçacoll. Si no fos pel seu look, seria molt complicat identificar-lo com a capellà. Et desmunta els prejudicis a cada frase mentre relata la seva història.

"Sempre he pensat que mai he estat un bon cristià ni un exemple de professionalitat com a esportista. No vaig ser el més disciplinat a l'hora de cuidar-me amb el menjar i el gimnàs. Quan ara critiquen l'Alcaraz pel seu estil de vida, jo hi ha un punt que l'entenc. El meu Déu no és l'hoquei; jo soc molt dels amics i de gaudir de la vida". El Litus, que té 59 cosins, es va educar al Viaró, una escola religiosa de Sant Cugat del Vallès. Però assegura que els seus pares, que també són cristians, li van donar llibertat per ser qui volgués ser. De fet, van ser els primers sorpresos quan els va explicar que volia ser capellà. Però això arribarà més endavant.

La revelació de Medjugorje

Primer, el seu pacte amb Déu que va acabar amb una visita a Medjugorje (Bòsnia Hercegovina), un poble famós per les suposades aparicions marianes. "Abans de tot ja et diré que no se'm va aparèixer allà la Mare de Déu", adverteix el Litus, que té la carrera de periodisme i és aficionat de l'Espanyol. "Soc de sang molt calenta i en un entrenament previ al Mundial sub-21 [disputat l'estiu del 2005] em vaig discutir amb un company i això va crear una mica de mal ambient". El diumenge va anar a missa a Rotterdam. "Allà vaig fer un pacte amb Déu. Li vaig dir que si em donava un bon Mundial aniria a Medjugorje amb el meu pare". Després va fer les paus amb el seu company i ja no va pensar més en el tema.

Superant les expectatives, aquella selecció espanyola sub-21, formada majoritàriament per catalans com el Litus Ballbé i el David Alegre, va aconseguir una medalla de bronze. I se'n van anar a celebrar-ho a Mallorca. "Estàvem un dia de ressaca a la piscina de l'hotel i aleshores em vaig recordar que havia fet un pacte amb Déu", explica. La visita a Medjugorge va canviar la mentalitat del Litus com a creient. "Fins aleshores, per a mi la idea de qui era un bon cristià tenia dues concepcions: o un friqui, que per a mi era algú que no feia esport ni sortia de festa, o un tio molt perfecte, que no peca mai. I jo era un desastre. Però allà vaig conèixer un grup de gent religiosa que sortia de festa i que també la cagaven com jo". Aquesta va ser la seva revelació.

La segona va arribar el 20 de desembre del 2006, el dia que va morir la seva àvia, als 97 anys. "Vaig pensar que havia de canviar de vida perquè la meva àvia era molt bona i aniria al cel. I si jo també volia anar al cel no podia portar la vida que estava portant aleshores. No anava a classe perquè ens inventàvem excuses per ser esportistes d'elit, sortia de festa, anava amb noies, no era el més disciplinat. Jo volia ser bona persona com la meva àvia", confessa. La vida del Litus aleshores tenia aparença de felicitat plena, però a dins seu notava un buit que es va magnificar quan li van diagnosticar mononucleosis just abans de començar la preparació per als Jocs de Pequín del 2008 amb la selecció espanyola. Va explicar les seves preocupacions a diverses persones del món religiós i més d'una li va preguntar si s'havia plantejat ser capellà. No, no s'ho havia plantejat. Però el Litus va tornar a trepitjar Medjugorge i les converses que hi va tenir van canviar-ho tot.

"Em feia cosa entrar en un seminari perquè tenia la sensació que un seminarista era un passerell. A més, pensava «seré exseminarista perquè ho deixaré al cap de dos mesos, i quina noia normal voldrà estar amb un tio que s'ha vestit de mossèn», admet. També va decidir canviar d'ambient i això va comportar deixar l'Atlètic Terrassa. "Plorava perquè tenia molta por que els meus amics em rebutgessin per la decisió d'entrar al seminari". Així, va comunicar-ho per e-mail al club i als seus companys. Només li van demanar que seguís sent el mateix de sempre.

Després d'un any de seminari a Pamplona i jugant a hoquei herba a Sant Sebastià, el Litus va tornar a Catalunya per seguir el seminari i tornar a l'Atlètic Terrassa. Aquesta compaginació va durar fins que va estar entre els preescollits per als Jocs de Londres. Va demanar una excedència d'un any al seminari, que van acabar sent dos perquè després se'n va anar a jugar a Bèlgica, i va penjar l'estic amb 28 anys amb la fita de ser olímpic assolida. Des del 2016, el Litus és capellà i, des del 2021, és el responsable de la pastoral de l'esport de la Conferència Episcopal Espanyola. El buit es va omplir. El seu pròxim objectiu és fer de missioner: "En algun lloc on se'm necessiti, on falti molta ajuda".