Una escapada per fer deu mil anys d’història en un dia

Les GarriguesQuan era petit, anàvem en bicicleta de les Borges al Cogul, on un home remullava una roca pintada per a ressaltar unes figures antigues que eren de "l’època dels moros". Després, a l’Albagés trobàvem un company de classe, amb qui ens apostàvem menjar-nos una llagosta viva. Com que perdíem, ens animàvem fent petar al foc bales i granades de mà de la guerra civil trobades per la serra; una diversió tallada en sec quan a un de la colla el van ingressar un mes a l’hospital –va sortir com nou. Així eren els estius a la comarca despoblada de les Garrigues. Molts anys després, continua essent una comarca amb més pensionistes que treballadors i la menys turística de Catalunya. Però alguna cosa s’està movent. La inversió de diverses iniciatives públiques i privades van apujant el valor dels elements del territori, els tornen atractius alhora que revitalitzen aquest indret buit de persones i durant decennis mancat de projectes d’una mínima volada. Us proposem un recorregut per descobrir aquest territori encara poc conegut.

De l’oli al vi, del vi a l’oli

Fa uns anys, a l’Albagés, les gelades van malmetre les oliveres. Davant de les incerteses, els elaboradors de Clos Pons van tenir un dilema: o continuar o diversificar. I van escollir la segona opció. Van refer el conreu d’oliveres i començar la vinya. En paral·lel, van construir un espai polivalent acollidor, de fusta i de pedra extreta del mateix lloc, un celler i un molí que atrau un públic fidel a les activitats que programen, des d’esmorzars de maridatge amb oli i vi de la mateixa finca fins a jornades de verema.

En un procés gairebé invers, el molí d’oli Cuadrat Valley es va gestar nord enllà. A la zona de Bordeus, Patrick Teycheney i la seva filla Caroline van deixar bones feines per dedicar-se al vi, conreat en quatre châteaus. La seva dona, Evelyne, neta d’un exiliat de l’Albagés, va voler reprendre els orígens i va adquirir diverses finques al poble de l'Albagés fins a constituir la Finca Cuadrat, vuitanta hectàrees d’oliveres, més una desena de safrans i bosc. Del molí, dins de la mateixa finca, el 2021 en raja el primer oli ecològic. En un procés meticulós, elaboren tres varietats d’oli extra verge que ja han obtingut reconeixements nacionals i internacionals. Els premis continuen amb l’edifici que acull el molí i diverses sales per al públic. Dissenyat per dos arquitectes amb arrels a l’Albagés, l’any passat va obtenir un premi d’arquitectura a París. Les parets de pedra seca i la vegetació de secà garriguenca el tornen discret, mentre els voladissos sinuosos que encerclen arbres i la vidriera ondulada i arrodonida afegeixen calma en un entorn ja silenciós. A divuit metres sota la roca viva excavada del turó se situen el molí i els cups, de formigó i d'acer verd, que combinen amb un estrat verdós de la roca, vegetació aqüífera petrificada del mar que la cobria. A més de la visita al molí i de l'adquisició de l'oli, al lluminós menjador –des del qual s'albira el territori des dels Pirineus fins als Ports de Tortosa-Beseit–, tastarem el seu menú d’oli, amb plats de qualitat i vi de Bordeus.   

La pedra voladora ens transporta al neolític

De l’Albagés anem a la Roca dels Moros, al Cogul. El nom prové de les figures humanes pintades a la roca, que cent i tants anys enrere les van datar "a l’època dels moros". Van errar uns quants milers d’anys, donat que les figures més antigues pertanyen al mesolític i el neolític, entre 8.000 i 5.000 anys abans de Crist. Més tard, s’hi van afegir inscripcions dels ibers i dels romans, i d'altres que no s’han pogut desxifrar. 

Abans una roca abandonada i desprotegida; avui forma part del modern conjunt rupestre de la Roca dels Moros, que inclou visites guiades i pantalles interactives. A més de contemplar les pintures a la roca original (Patrimoni de la Humanitat de la Unesco), la reproducció en relleu permet afigurar-les a persones amb dificultats de visió. Bona part de la visita gira al voltant d'un penis. Des d’inicis del segle XX va prevaler la teoria que les dones dibuixades executaven una dansa fàl·lica, de fecunditat o fertilitat al voltant d’un homenet amb un penis descomunal. Però l'homenet i el penis van ser afegits (per algun graciós?) amb posterioritat. Una teoria recent sosté que les dones ballen, en parelles i engalanades amb collarets, com a part activa de la tribu, amb les mateixes tasques de cacera que els homes.                      

Si bé des de casa accedim a una completa visita per internet —que l’any passat va guanyar el premi a la millor pàgina web d'institucions culturals europees—, el tast virtual s’ha de completar al mateix centre. Aquí ens espera una altra innovació tecnològica: les ulleres de realitat virtual. Una immersió a través de la qual entrarem al despatx dels primers divulgadors catalans i, damunt d'una pedra voladora, viatjarem 8.000 anys enrere, on amb la nostra torxa virtual il·luminarem les figures i les farem resplendir amb la mà.   

En sortir del Centre d’Interpretació teniu una altra oportunitat d’adquirir oli extra verge de les Garrigues a la petita empresa familiar del molí Vilà. Deixem el Cogul i ens adrecem a uns terrenys documentats només 1.000 anys enrere, quan van pertànyer als templers (després a la cartoixa d’Escaladei i en època recent, s’han anat abandonant). És la reserva natural del Mas de Melons. Els pocs camps de conreu que queden es combinen amb terres ermes i, entre aquestes, s’estan recuperant unes 1.000 hectàrees per a formar un paisatge singular estepari, únic a Catalunya. Ja s’han senyalitzat 20 itineraris botànics i s’han replantat 50.000 exemplars d’estepa, espart, farigola, artemísia, cua de guineu o espernallac, que elles mateixes van colonitzant nous terrenys. A més de rapinyaires com el voltor, el milà, l’astor i l’aligot, l’hàbitat del Mas de Melons atrau a ocells estèpics com la ganga, el torlit, el pardal roquer, el còlit o el botxí. 

No és estrany que aquesta biodiversitat atregui observadors d’aus de tot Europa i que la reserva s’hagi dimensionat amb quatre observatoris, algun de ben curiós: un aguait mig soterrat, protegit per un vidre, i a pams de distància de la bassa on abeuren. Prop de l’edifici que serveix d’informació i d'exposició trobarem, picat a la roca, un piador del segle XII on es trepitjava raïm. Amb els binocles anem fins al mirador del Mas de Matxerri. Per l’extensa plana plantada de florals herbes aromàtiques veiem guineus i àligues marcenques que voltegen indiferents. Un trajecte tan balsàmic com ho és badar amb la posta de sol a l'horitzó llunyà. Des de la banqueta feta per a l'ocasió, la vista s’esbargeix en l'ocàs lent i cromàtic al final de la llarga planúria. I potser alguna cosa més, si ens deixem portar per la inscripció del costat: “Tal com fa el còlit negre amb la seva parella, hem construït aquest element de pedra seca per enamorar-te”. 

L'au menuda que foragita un aeroport  

La vall de Melons segueix el seu curs natural. Nosaltres el recuperarem a la Timoneda d’Alfés, a la comarca del Segrià. Encara hi queden restes de l’aeròdrom del 1929, que va foragitar l’alosa becuda. És una au menuda, espantadissa i que durant força anys va desaparèixer de la Timoneda. Amb tot, la campanya d’entitats proteccionistes a favor de l’alosa va obligar, no sense controvèrsia, a tancar l’aeròdrom i a finir el projecte per convertir-lo en aeroport.

El trasllat d’avionetes i aviadors va facilitar que, al seu lloc, als camps de conreu limítrofs abandonats es vagin replantant d’espècies com la farigola (per nosaltres timó, d’on deriva Timoneda). Una àrea àrida estepària que alhora atraurà aus d’aquests hàbitats, algunes en perill d’extinció com la trenca. Del camí des de l’antic aeròdrom cap al sud-oest, unes restes de mur marquen el que a la Guerra Civil fou refugi antiaeri del camp d’aviació, llavors militar. A tocar, el polvorí soterrat on guardaven les bombes que llençaven els avions, d’un bàndol, i més tard de l’altre. Consta d’una galeria de trenta-quatre metres de llarg i quatre galeries transversals d’emmagatzematge. El polvorí, que ha estat museïtzat, té forma de S per a limitar l’ona expansiva en cas d’explosió.  

Aquí ho teniu. Deu mil anys d’història humana. De pintures rupestres a pintures electròniques, i de modernes activitats agrícoles que han recuperat terres abandonades a la recuperació d’espais naturals després de ser abandonada l’activitat agrícola.