"A la muntanya ho pots perdre tot en un sol instant, això no es pot ignorar"

BarcelonaQuan, l’any 1923, un periodista va preguntar a George Mallory per què volia pujar l’Everest –un cim que, en aquell moment, encara no havia estat conquerit–, l’escalador anglès va respondre amb una frase tan senzilla com contundent: “Perquè hi és”. Aquelles tres paraules, convertides ja en llegenda, resumeixen el misteri i l’atracció que les muntanyes han despertat en l’ésser humà des de temps remots. ¿Per què volem arribar a dalt de tot del cim? ¿Per què ens entestem en anar a la muntanya, encara que de vegades això impliqui posar-nos en un cert perill?

Sobre tot això es parla en el llibre Montaña (Debate, 2025), escrit pel periodista i guia d'alta muntanya Óscar Gogorza. A les seves pàgines, l'exdirector de la revista especialitzada Campobase reflexiona sobre l'esperit de superació i la camaraderia, la fragilitat de la vida i la força de cada pas. Descriu la muntanya com el lloc on desapareix tot el que és accessori i on només queda el més essencial. L'indret on, des dels primers alpinistes que pugen el Montblanc, fins als escaladors més agosarats, com Alex Honnold, es desafien tots els límits per arribar a dalt de tot.

“Sortir a fer muntanya no és un esport, sinó un espai de llibertat obert a tothom, independentment del nivell o la dificultat tècnica”, opina Gogorza. “Tampoc no ho definiria com un estil de vida, perquè jo visc a la ciutat. Però sempre que puc, fujo cap a la muntanya”. Per a ell, l’experiència és una manera de viure dues realitats en paral·lel: la del dia a dia —amb les obligacions laborals, el ritme urbà i les presses— i una altra de ben diferent, vinculada a la natura, el silenci i la intempèrie. “És precisament aquesta dualitat, aquest contrast, el que trobo més necessari i enriquidor”, reflexiona.

La muntanya, explica, li ha ensenyat a qüestionar l'establert i a posar el focus en allò que realment li importa. “M’ha ajudat a sortir una mica de l’establishment, a no haver de passar per tots els filtres que imposa la societat. A ser una mica més lliure, en la mesura que això és possible”, afegeix. En definitiva, li ha permès descobrir quin tipus de vida vol viure.

No tothom puja a la muntanya per les mateixes raons. “Hi ha qui ho fa mogut per l’ego, per acumular fites i superar-se constantment. Altres, en canvi, busquen una forma de vida diferent, més lliure, o troben en la natura un espai de pau i motivació”, explica. En el cas dels alpinistes més agosarats, assegura, hi ha una passió molt profunda pel que fan: “És aquesta passió la que els impulsa a matinar, a assumir pors i angoixes… però també a viure moments de gran il·lusió. “Ara bé, també reconeix que no sempre s’hi arriba amb la mateixa llum: “Hi ha qui va a la muntanya per fugir d’ell mateix”.

Amor no correspost

En el llibre, Gogorza confessa el que molts alpinistes senten per la muntanya: un enamorament cap a una cosa que no els pot retornar aquest amor. "Et passes anys estudiant croquis de vies, matinant i dormint malament, tot empès per una energia i una motivació immenses. Però pot ser que, al final, no en treguis res a canvi”, admet. És una relació desigual, on la recompensa mai està garantida. “De vegades ho pots perdre tot en un sol instant, i aquesta és una realitat que no es pot ignorar”, reconeix.

És el que es coneix com el joc de l’alpinisme: quan perds, ho perds tot. Una realitat dura que alguns intenten suavitzar amb la coneguda frase "Almenys van morir fent el que estimaven". “Detesto aquesta frase –admet Gogorza–. Perquè morir és morir. És igual de trist perdre algú per un càncer que per una pedrada. Ningú vol morir, i és devastador per als que es queden.”

Ho sap per experiència. El 2008 va perdre el seu amic Iñaki Ochoa de Olza a l’Annapurna, una pèrdua que li va deixar una petja profunda i a qui dedica un capítol del llibre. “Era una d’aquelles persones amb qui sempre t’hi senties bé. Transmetia positivisme i ganes de fer coses. El seu lema era: «Busca el teu camí, segueix-lo i confia en ell»". Tot i l’impacte de pèrdues com aquesta, Gogorza no va deixar l’alpinisme. “Què podia fer, si no? –es pregunta– Com podia omplir tot aquest espai de passió i entreteniment?”

Ara bé, Gogorza reconeix una cosa que comparteixen gairebé tots els alpinistes: la sensació que a ells no els passarà res. “Pensem que estem preparats per controlar-ho tot, però després hi ha els imprevistos, com que et caigui una pedra al cap. Per molt entrenat que estiguis, hi ha coses que simplement no pots evitar”, explica. És una veritat incòmoda que cal acceptar per poder continuar. “No té sentit viure amb por constant, encara que a la muntanya sigui necessària per poder sobreviure. Per a mi, el veritable triomf no és fer el cim, sinó ser capaç d’enfrontar-me a les pors que apareixen durant el camí”. I, sobretot, saber quan és el moment de girar cua.