Els 10 especials de comèdia imprescindibles de l'última collita a plataformes

BarcelonaMón convuls, comèdia remoguda. L'ARA selecciona deu espectacles que es poden veure a plataformes amb els monòlegs més irreverents i enginyosos, capaços de posar a prova la resistència dels espectadors a les provocacions i les bromes.

El rei de l’humor negre celebra vint anys d’escenaris amb aquest especial enregistrat a Milwaukee on explota els tabús habituals: pederàstia, humor sobre les persones transgènere, les morts dels infants... L’objectiu declarat d’Anthony Jeselnik és aconseguir una manera d’entomar les situacions més complicades a partir de l’humor, però, per a l’espectador, aquesta hora de material és equivalent a veure un funambulista travessar amb precisió mil·limètrica una corda suspesa sobre l’abisme perquè detalla situacions escabroses i macabres de manera absolutament seriosa i, alhora, és capaç de transmetre que l’objectiu no és fer una broma fàcil, sinó reflexionar sobre el que ens atrevim a dir o, fins i tot, a pensar. Entremig de les provocacions, que són esmolades però, tanmateix, ja conegudes pels seus seguidors, hi ha algunes històries autobiogràfiques sobre les seves dues dècades al negoci que resulten més refrescants, per noves.

La coprotagonista de Hacks és un dels noms emergents de la comèdia americana i en aquest especial de comèdia explota el seu magnetisme escènic amb un seguit d’històries que serveixen com a retrat del Los Angeles contemporani: el negoci audiovisual, les drogues recreatives, les cafeteries pijes, l’orgull per les neurodivergències... L’espectacle comença amb un número semimusical en el qual Einbinder explica com els seus pares volien un noi i, tot i recórrer a la fecundació in vitro, la selecció del material genètic no va acabar de funcionar. La humorista fa servir aquesta anècdota per evidenciar que està acostumada a nedar contra la majoria, siguin espermatozous masculins o homes que dominen l’escena professional de l’humor. Everything must go es recolza massa en efectes escènics que van en contra de la proximitat que podria generar la protagonista, però l’espectacle està escrit amb intel·ligència i assumeix el repte de fer humor a favor de causes nobles.

Tot i que Andrew Schulz travessa sovint la línia d’explotar tòpics misògins o estereotips racials –hi ha qui l’inclou en l’anomenada manosfera que reivindica la masculinitat clàssica–, el seu últim especial de Netflix el mostra amb més capes de complexitat que les que diuen que té els que el voldrien reduir a un clixé. El seu relat personal sobre concebre la seva primera filla a través d’una fecundació in vitro és alhora tendre i divertit. I sí, hi ha alguns tòpics que l’apropen perillosament a l’humor de broc gros políticament incorrecte, però Schulz els dispara amb molta habilitat i precisió, fent notar que l’objectiu primer no és denigrar ningú, sinó fer riure, encara que sigui un riure culpable i amb l’agreujant d’estar fet des del privilegi blanc. En tot cas, el relat és hilarant i ell mateix acaba sent l’ase de tots els cops en la majoria de les bromes, per a una història que corona amb un final emotiu i de llagrimeta. Per mirar en solitud, sense reconèixer en públic que has rigut de valent amb el seu pebre gruixut.

Conegut per interpretar el futbolista rondinaire Roy Kent a la sèrie Ted Lasso, l’actor londinenc Brett Goldstein prova fortuna en el món de l’stand-up amb aquest primer especial, enregistrat a New Jersey per a la plataforma Max. El britànic juga la carta de l’expat, que no acaba d’entendre la manera americana i directa de fer les coses. Al llarg d’una hora, Goldstein practica un humor de situacions i costumista, mentre desgrana anècdotes com una visita a la Casa Blanca o aparèixer en un episodi de Barri Sèsam. Fidel al clixé –tothom diu que és una bellíssima persona, al contrari que el personatge que el va llançar a la fama– la seva comèdia és també relaxada i tranquil·la. Els acudits no són especialment trencadors, ni toquen cap assumpte especialment sensible –i fins i tot fa broma del fet d’esquivar les mines–; tenen la dosi justa d’automenyspreu però sense passar-se i, al final de l’espectacle, et queda la sensació d’haver compartit una hora amb el col·lega més popular de la colla.

Presentadora de televisió, actriu, còmica i conductora de l’última gala dels Globus d’Or, Nikki Glaser va estrenar l’any passat el seu segon especial de comèdia, que es pot veure a Max. Someday you’ll die està centrat en la seva decisió de no voler tenir fills. A partir d’aquesta premissa, reflexiona sobre si és més egoista tenir-los o no i, en tot cas, fa la reivindicació de poder sostreure’s a la pressió social per perpetuar l’espècie. El seu monòleg aprofita aquest fil conductor per parlar de temes diversos, des de l’assetjament fins a la violència sexual en el si de les famílies o com és de facilíssim ser una mala mare: “Tan fàcil com ser un pare genial”, ironitza sobre l’asimetria d’exigències per als uns i els altres. Més enllà, però, de la comèdia sobre sexualitat i maternitat, Glaser aconsegueix que, malgrat el to jovial i bataller de la seva posada en escena com a dona empoderada, hi hagi també un corrent de reflexió més existencialista, quan assumeix que no tindrà ningú que la cuidi de gran i probablement el suïcidi serà l’opció més viable per acabar amb dignitat l’últim tram de la seva vida.

Bill Burr ha esquivat la polarització pel simple mètode de col·locar-se en la diana tant de conservadors com de progressistes, a còpia de fer-ne befa per igual. El seu humor és de comentari social antipapanates i dir les coses pel seu nom l’ha fet vorejar més d’una polèmica. En el seu últim especial, però, esquiva les qüestions més polítiques i reflexiona, en canvi, sobre el fet de ser home blanc i entrar a la cinquantena. Són els drop dead years a què fa referència el títol, els anys en què caure mort en qualsevol moment per un sanglot del cor es considera alguna cosa més plausible que una mera anomalia estadística. En aquest especial, Burr explica com ha aconseguit aplacar alguns dels seus dimonis interiors, després de descobrir que, com a home heterosexual, podia tenir més sentiments que estar "bé" o "enfadat"; i com això ha repercutit en una millor relació amb la seva dona. Segueix sent el còmic càustic i sarcàstic de sempre, però afegir moments molt concrets de tendresa li dona amplitud i un rang de colors més rics, la qual cosa converteix l’espectacle en un dels millors monòlegs de qui és considerat avui dia com a elit del monologuisme americà.

Tot i que ja té nou espectacle (el també excel·lent Vaques flaques), no ha estat fins aquest juliol que Alta flipamenta ha ingressat al catàleg del 3Cat, i ha augmentat així les possibilitats d’arribar a molts més espectadors. L’alumne més avantatjat de la nova escena de la comèdia catalana es rebel·la contra la falsa modèstia que sovint amara la catalanor i assenyala els disturbis de plaça Urquinaona arran de la sentència del Procés com a moment àlgid del catalanisme quan va passar de la síndrome de l’impostor de no saber cap on anava a l’alta flipamenta que dona títol a aquesta hora de comèdia explosiva. "Això és comèdia, no un taller de cures", avisa Sarrats a l’inici de l’espectacle, deixant clar també que la crítica comença per un mateix, com quan diu irònicament que el seu "radicalisme tan teatral no deixa de ser equidistància i immobilisme, però que va molt bé per cobrar de la Corpo i de Godó al mateix temps". Energia pura sobre l’escenari, fa bona una de les frases del text, parlant del precari show business de la comèdia en català: ja que no hi ha business, almenys que hi hagi xou.

És un dels artífexs del programa La revuelta, de David Broncano. No només en coordina el guió sinó que és també qui va disparant al presentador, des de fora de pantalla, acudits, comentaris i muntatges visuals buscats en el moment a internet. Aquest humorista polifacètic i rapidíssim de reacció fa ja una dècada que es dedica a la comèdia, com a actor i guionista, i ara presenta aquest especial de comèdia a Filmin, en què aborda temes clàssics, des de la mort –brillant el segment sobre morir per inhalació d’heli– fins a la monotonia conjugal o la sempre difícil relació amb els pares. Tot ho fa amb un aire lleuger, on posa en primer pla l’efecte còmic més que no pas la reflexió trencadora, però amb una posada en escena solvent i molt bon ritme.

Els amants dels monòlegs en un espai més íntim, sense la parafernàlia de rock star de les grans estrelles, poden connectar amb Adrianne Iapalucci i la seva experiència de més de vint anys actuant en clubs. El seu últim especial de comèdia per a Netflix es diu The dark queen i és un desplegament d’humor negre amb l’escena internacional, d’Ucraïna a Palestina, com a punt de partida. Paret de totxos de fons i direcció sòbria de Louis CK, amb qui va fer gira el 2022, l’espectacle té un format clàssic i transita per llocs incòmodes i el seu to indiferent subratlla l’absurditat de les situacions que planteja, que acostumen a assenyalar les diferents hipocresies amb les quals s’abriguen les persones progressistes i conscienciades per justificar el seu privilegi. L’explotació infantil a l’hora de fabricar roba, els sensesostre, les minories racials... Iapalucci no oblida cap dels assumptes que marquen la guerra cultural per anar clavant clatellades acudit rere acudit.

Un dels temes que s’han afegit recentment a la paleta habitual dels comediants és el canvi climàtic. Per a Zoltan Kaszas, els sentiments que té davant la fi del món imminent són contradictoris. D’una banda, se sent privilegiat perquè la seva generació tingui entrades de primera fila per a un esdeveniment d’aquesta importància. De l’altra, havent crescut veient les pel·lícules de desastres dels anys 90, la constatació que el planeta no fotrà un pet com una gla, sinó que l’atmosfera es va tornant cada any més calenta i inhòspita, té un punt de clímax fallit. Aquest tipus de contradiccions són les que alimenten aquest especial de comèdia, penjat per l’humorista a YouTube en obert. Aquesta actitud catastrofista amb un somriure li ha valgut ser una sensació a les xarxes i passar a produir els seus propis espectacles.