La sèrie que l'Argentina portava més de mig segle esperant veure

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

L'estrena d'El Eternauta ha resultat tot un esdeveniment a l'Argentina. L'obra d'Oesterheld i Solano López té en el seu país d'origen el mateix estatus que un conte de Borges o una novel·la de Cortázar. Fins al punt que els diferents projectes per adaptar-la al cinema, alguns amb noms al darrere com els d'Adolfo Aristarain i Lucrecia Martel, sempre han estat rodejats de certa aura de missió impossible. Així que una expectativa brutal rodejava el seu trasllat a la pantalla. La direcció l'ha assumit Bruno Stagnaro, el realitzador de Pizza, birra, faso (1998), títol impulsor del Nou Cinema Argentí, i de la mítica sèrie Okupas (2000).

En l'adaptació, cofirmada amb el també actor Ariel Staltari, Stagnaro trasllada la trama del còmic al present i canvia l'edat del protagonista, Juan Salvo, perquè s'adigui a la del seu intèrpret, Ricardo Darín. L'actualització agafa sentit en una trama de ciència-ficció que pot llegir-se com un retrat sobre un país, l'Argentina, que es troba en una situació permanent de crisi i obliga els ciutadans a viure sempre en mode de supervivència. L'època i l'edat del protagonista permeten també carregar-lo d'un trauma històric concret que fa ressonar de nou el rerefons antibel·licista del còmic, a més d'atorgar-li unes habilitats inesperades. La tria de Darín deixa clara l'ambició de la proposta. La sèrie d'El Eternauta confia en el rostre més popular i de més prestigi del cinema argentí per certificar el nivell en què es mou i per arribar al màxim de públic possible.

Ricardo Darín, indiscutible

El personatge de Darín també acaba encarnant les contradiccions d'aquesta adaptació. El Eternauta resol amb solvència el trasllat als codis audiovisuals. Però topa amb un problema evident. Quan es va publicar el còmic, la seva narrativa de supervivència postapocalíptica resultava innovadora. La sèrie, en canvi, deixa un cert regust de déjà-vu, a una variant amb cantarella argentina que no acaba de singularitzar-se en l'atapeït panorama de les ficcions de supervivència. Darín, això sí, resulta indiscutible com a protagonista, però més que erigir-se en heroi argentí amb tot el seu simbolisme, sembla perfilat a partir de certs arquetips nord-americans. Potser per tot plegat, més que en les seqüències d'acció, la sèrie troba la seva força en les escenes de mera inquietud abstracta, quan el protagonista, enfundat en la seva màscara, avança incert per un món que ja no serà mai més el mateix.