Dilluns, en el programa d’Antena 3 Y ahora Sonsoles, recuperaven el protagonista d’un dels mems més populars a les xarxes socials quan arriba l’estiu. Són les imatges televisives, captades fa tretze anys en directe, d’un nen banyant-se en una piscina del seu poble. Una reportera l’entrevista per preguntar-li si gaudeix de les instal·lacions i el nano, tot efusiu, diu amb menyspreu que s’hi està molt bé, en comparació amb altres piscines de Terol, “que están llenas de panchitos y de cubanos”. Cada cop que torna la temporada de bany, les imatges es recuperen buscant la part còmica d’aquella espontaneïtat racista.
Més d’una dècada després, Sonsoles convidava el tal Álvaro perquè expliqués el seu drama personal. “Explicaremos cómo su vida se convirtió en un infierno”, advertia la presentadora. El noi, que ara té vint-i-sis anys, apareixia a la taula del programa. Explicava que la viralitat d’aquella escena li havia provocat amenaces i assetjament per part de desconeguts i que l’havien marginat durant la seva escolaritat. Admetia que havia hagut de passar per disset judicis diferents, acusat de xenofòbia i racisme. És obvi que el cas estimula el debat sobre la utilització dels menors d’edat a la televisió, l’explotació de la seva imatge en el món digital i, també, el dret a l’oblit a internet. Però el que grinyolava era el tractament televisiu que rebia. El convertien en víctima i posaven música trista de fons per donar un caràcter tràgic a la història. “Por una frase fuera de contexto fue juzgado por una sociedad que nunca le permitió explicarse”, deia un vídeo de resum. Tant la presentadora com la resta de tertulians parlaven de “comentario inocente” o “palabras desafortunadas” i insistien en el llarg patiment que les imatges havien provocat a la seva família.
Ningú, en cap moment, li va preguntar què pensava ara de les seves pròpies paraules, si havia entès quina era la gravetat del seu comentari o si era conscient del racisme que envoltava aquella història. Evitaven el terme “racista”. Un racisme que ha servit per perpetuar la viralitat del vídeo atribuint-li una lectura còmica. Un dels col·laboradors del programa fins i tot li va demanar perdó, perquè admetia haver rigut d’aquella escena sense reflexionar sobre el drama personal que hi havia al darrere. En canvi, ni Sonsoles Ónega ni el seu equip no el van convidar a disculpar-se o a fer una reflexió sobre el seu comentari, o a explicar que, amb l’edat, havia entès les implicacions de la seva intervenció televisiva. Perquè aquell melodrama vital victimista necessitava també un contrapunt crític.
Però el que resulta més absurd és que ara, aquest individu, després d’aquest suposat infern, decideixi tornar-se a vincular públicament amb les imatges i que amb vint-i-sis anys se l’identifiqui un altre cop com el protagonista d’aquell comentari. Més aviat semblava que tenia ganes de perpetuar-se com l’estrella del vídeo i mantenir certa popularitat a escala local.
