TV3 entra a les aules amb ‘Històries de l’escola’, un retrat punyent de l’educació al país

BarcelonaHi ha pocs espais tan delicats com les escoles, uns microuniversos prenyats de reptes, miracles, misèries, perseverança i també conflicte en què els més innocents i vulnerables –els infants– són al centre de l’equació. TV3 ha volgut fer-ne una radiografia i aquest dimecres (22.00 h) estrena Històries de l’escola, una docusèrie de sis episodis que s’emet en prime time per agafar el relleu de Joc de cartes. L’obra arriba amb la firma de Pol Izquierdo com a director, veterà de la casa i autor de sèries de no-ficció que van fer fortuna com Aeroport, Emergències o la més recent Històries de la primària.

Cadascun dels capítols s’endinsa en un centre escolar concret –de primària, secundària o FP– per mostrar-nos la seva realitat: el resultat és un calidoscopi de particularitats, perquè hi surten des d’una escola rural fins a un centre d’alta complexitat amb més d’un miler d’alumnes. De fet, una de les idees centrals de la sèrie és que hi ha una diversitat d’experiències descomunal per als alumnes catalans i que, en el món educatiu, el desequilibri territorial es fa molt més palès, per exemple, que en el sistema de salut. Els centres protagonistes són l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar, l’Escola Samuntada de Sabadell, la Mercè Rodoreda del barri de la Trinitat de Barcelona, la Llobera al Solsonès, la Santa Coloma de Ger de Cerdanya i l’Escola Pia de Mataró. L’equip ha filmat durant deu dies a cada centre.

“De totes les sèries que he dirigit, aquesta és de llarg la més complexa. I en la qual que he notat més el meu deure de responsabilitat, honestedat i integritat”, explicava en conversa amb l’ARA Pol Izquierdo. Històries de l’escola és hereva òbvia d’Històries de la primària, però en aquest cas s’ha depurat més la forma i s’ha prescindit del tot de les veus en off o de les entrevistes: tot el metratge es basa en les filmacions espontànies de moments i converses entre els diferents membres de la comunitat educativa, des d’alumnes fins a professors, passant pel personal de direcció o les famílies.

“Volíem que la interpretació de la sèrie fos una mica més lliure i oferir un gaudi més similar al que s'experimenta quan es mira una pel·lícula cinematogràfica –diu Izquierdo–. Per exemple, durant molts capítols el pla que domina és el curt, no pas el general. I això és així perquè el pla curt fa augmentar la sensació de ser dins de l’aula. Volem que sigui una experiència immersiva i sense embuts”. La principal dificultat d’aquesta metodologia és que aleshores les sensacions –de soledat, d’esgotament...– cal suggerir-les amb els recursos del llenguatge audiovisual, sense la crossa de la declaració directa. En una de les seqüències veiem el primer dia d’una noia acabada d’arribar del Senegal, a mig curs. Tots els seus companys entren a l'aula i seuen on els pertoca, però ella es queda clavada al llindar de la porta i la imatge esdevé un símbol de la dificultat dels nouvinguts per integrar-se a les dinàmiques ja en marxa a l’aula.

La sèrie té moments lluminosos, però també altres de gran duresa. Izquierdo admet que pot arribar a ser “claustrofòbica” a estones, i agraeix als responsables de la televisió que els hagin permès adoptar aquest format, directament inspirat en la pel·lícula francesa La classe. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manera de fer és la conversa de quatre noies, que mentre es maquillen al vestidor parlen amb total franquesa sobre el masclisme que pateixen quotidianament, amb comentaris despectius sobre el seu cos o sobre si són promíscues.

Un retrat de prop

Tot i el valor testimonial, la sèrie no aspira a fer un diagnòstic com a tal del sistema educatiu i tampoc no està rodada en clau de manifest. “Nosaltres no fem cap judici de valor –defensa Izquierdo–. El que hem fet és retratar de manera honesta i silenciosa el que passa a les escoles. És com si duguéssim la capa d’invisibilitat. Ara, dit això, tots els de l’equip coincidim que mai havíem patit tant i el retrat dels adolescents angoixa molt, perquè no els vols sobreexposar”. El moment històric és, a més, doblement complicat. Segons relata una de les professores que hi apareixen, la ultradreta ha entrat a l’institut i ha començat a colar el seu argumentari entre part dels alumnes nois, pel que fa a consideració de la dona.

Una altra de les diferències que el director de la sèrie ha observat respecte a Històries de la primària és l’estatus dels professors. “Estem en un moment molt cardat –opina–. Venim d’anys de desinversió en àmbits com la salut o l’educació. Però jo, que de sèries de metges n’he fet unes quantes, puc dir que la projecció social dels metges sempre és bona. En canvi, la dels mestres és sempre dolenta, i els qüestionem constantment. Hi ha professors que estan esgotats”.

En aquest sentit, Izquierdo lamenta “les situacions d’abandonament, de misèria i de desgast professional, que no es poden permetre en la base més important a l’hora de construir un país”. I conclou: “La realitat del país que tenim no és el que imaginem. És el que es veu a les escoles. I hem de cuidar aquesta gent”. En aquest sentit, el guionista i director recorda una entrevista de Pasqual Maragall a Catalunya Ràdio en què li van demanar quines serien les seves tres prioritats com a president. La resposta va ser inequívoca: “Educació, educació i educació”.