Adeu a Francesc: l'únic que podia plantar cara
El 2013, la revista Time va designar el nou papa Francesc Persona de l’Any. El cardenal Jorge Bergoglio havia sorprès l’opinió pública mundial. No només per ser el primer pontífex jesuïta i americà, ni perquè, amb la renúncia de Benet XVI, hi hauria dos papes vius, sinó perquè la seva actitud va impactar en tothom. En sortir al balcó de la plaça de Sant Pere, Francesc es va inclinar i, referint-se a ell mateix com a bisbe de Roma, va demanar humilment la intercessió de la multitud. Un petit gest eclesialment revolucionari! Després va refusar desplaçar-se en cotxes luxosos i viure al Palau Apostòlic, parlava d’“una Església pobra entre els pobres” i deia que volia “pastors amb olor d’ovella”. El seu primer viatge va ser a l’illa de Lampedusa, per cridar l’atenció mundial sobre els milers d’immigrants que encara avui moren a la Mediterrània.
L’elecció de Francesc, doncs, va ser una alenada d’esperança i d’aire fresc en un ambient resclosit per dècades de papats conservadors, primer de Joan Pau II, després de Benet XVI. Era molt clar que el conclave l’havia triat per a una tasca inajornable: reduir el poder de la cúria romana, l’engranatge burocràtic i polític del Vaticà que havia acabat per imposar les seves pròpies lleis a bisbes de tot el món i, finalment, al mateix Benet XVI, que, veient-se incapaç de reformar-la, havia tingut el valor de fer un altre gest revolucionari: dimitir.
Tanmateix, no estic tan segur que molts cardenals fossin conscients del perfil progressista del Papa. Al capdavall, com a arquebisbe de Buenos Aires s’havia enfrontat obertament als Kirchner i havia liderat l’oposició contra la llei que aprovava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però, un cop a Roma, el sempre malhumorat Bergoglio semblava una altra persona: alegre, bonhomiós, paternal, mantenint el contacte de manera discreta amb persones anònimes, rebutjant la pompa dels grans viatges d’estat.
Això no impedeix que Francesc hagi imposat els seus criteris sempre que ho ha considerat oportú, exercint amb contundència el poder absolut que el dret canònic concedeix al Papa. Els seus nomenaments, per exemple, han trastocat completament les formes tradicionals de les carreres eclesiàstiques: a l’hora de forçar la renúncia de determinats bisbes, de fer nous cardenals provinents de llocs remots, d’excloure prelats corruptes, de designar els membres dels dicasteris vaticans, incloent-hi dones en llocs destacats.
En l’haver de Francesc quedaran importants realitzacions. El Papa ha incorporat irreversiblement l’ecologia i la defensa del medi ambient a la doctrina catòlica, ha lluitat contra la greu xacra dels abusos sexuals del clergat i ha relegat definitivament el predomini de l’Església europea en benefici d’una percepció mundial del catolicisme, parant especial atenció als llocs amb petites comunitats minoritàries, des de Nigèria fins a Papua, passant pel Magrib, Gaza i Mongòlia.
Que en altres àmbits les conseqüències de la seva política siguin més duradores dependrà, però, de si el seu successor la manté: la insistència en l’activitat social de l’Església, que ha de ser, deia el Papa, un “hospital de campanya” per atendre els que viuen a “les perifèries” del sistema; l’acollida dels homosexuals, malgrat que Francesc no ha fet canvis normatius en aquest punt; la “sinodalitat” com a mecanisme de corresponsabilitat en l’Església, reduint-ne la rigidesa jeràrquica; la llibertat d’investigació teològica; etc.
Finalment, en el deure de Francesc restarà no haver endegat certes reformes que ell mateix va insinuar: les dues comissions per estudiar el diaconat femení i els debats del Sínode de l’Amazònia sobre l’ordenació de capellans casats han quedat en paper mullat. Ara com ara, és difícil saber si el Papa no n'estava personalment convençut o si ha tingut por de provocar una ruptura traumàtica a l’Església, atesa la resistència oberta del sector més conservador, que, des de la mort de Benet XVI, ja no dissimulava la seva contrarietat amb un pontífex titllat a vegades de “comunista”.
Quan la vida del papa Francesc s’apaga, la revista Time acaba d’elegir Persona de l’Any Donald Trump. No hi pot haver una contradicció més gran! El president dels Estats Units simbolitza valors antagònics als del papa argentí. I, amb la desaparició de Francesc, se’n va, potser, l’únic líder mundial amb credibilitat per plantar cara a l’onada de xenofòbia, bel·licisme i cinisme que ens ve a sobre. Tant ha canviat el món en aquests dotze anys?
