L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.
L’expresident socialista jura que si es confirma l’amnistia no tornarà a votar el PSOE, cosa que em sembla perfectament natural pel gir reaccionari –i l’odi a Sánchez– que fa temps que exhibeix. És una mostra més de la insuportable solitud dels ex, que, d'altra banda, cada cop surten del poder més joves –que es mentalitzi Sánchez– i s’eternitzen en un segon pla que no tots saben gestionar.
S’ha de tenir poca imaginació i menys arguments per comparar, com fa Feijóo, l’amnistia amb la corrupció i declarar-la il·legal i immoral. És el perill de veure la política en blanc i negre, quan en el neguit per arribar primer es perd la visió global del país, que és el pas necessari per poder fer el salt a la majoria.
Fa un any, l’11 de juny del 2024, va entrar en vigor la llei d’amnistia amb el rebuig incondicional de la dreta, incapaç de donar cap senyal de reconeixement a uns adversaris convertits en enemics de la pàtria, i dels quals necessitaran la complicitat per tornar a governar. La democràcia espanyola està regulada per un marc legal definit per la Constitució, i és al poder judicial a qui correspon resoldre els casos de presumpta violació de la legalitat. Però també és evident la complexitat de la política, que demana una mirada inclusiva que permeti la convivència en el màxim espai de diversitat. I aquí és on és decisiva la capacitat d’integrar, que és el que caracteritza una democràcia digna d’aquest nom, en què el valor és la llibertat i l’autoritat es legitima amb esperit de tolerància i respecte.
L’aspiració de Catalunya a un estat propi està inscrita en la història d’aquest país. El marc constitucional reconeix diferències, però exclou la independència, que, per tant, es pot dir que està fora de la llei. Però l'independentisme té reconeixement en la societat catalana, i ha expressat l’aspiració a un referèndum com a via cap a una reconsideració general. El 2017 es va arribar lluny, amb la convocatòria d’una consulta no reconeguda per l’Estat. L’independentisme va anar més enllà de les seves forces, i es va desplegar l'onada de repressió.
Tanmateix, la majoria dels partits polítics, amb l'excepció de les dretes, van anar assumint la necessitat d’una certa distensió, al mateix temps que va arribar, explícitament o implícitament, el reconeixement, per part de l’independentisme, d’haver fet un salt que no estava al seu abast. És en aquest sentit que va anar prenent cos, amb l’arribada de Pedro Sánchez al poder, la conveniència d’una àmplia amnistia que contribuís a una certa normalització. I va arribar, però amb la resistència de la dreta i dels tribunals, que anaven omplint de pedres el camí. El PP hauria d’entendre que, o s’acomoda a aquesta realitat i s’acosta a la dreta catalana, o serà totalment dependent de Vox. Potser és el que busquen.
