BarcelonaAbans que es fes pública la sentència, Felipe González ja s'ha encarregat de qualificar-la de "porqueria", "corrupció política" i "barrabassada". I amb tota solemnitat ha anunciat que no votarà el PSOE si Pedro Sánchez és el candidat ni mentre estigui liderat per algú que hagi participat en l'amnistia. Aquest és l'últim episodi d'un distanciament que ja ve de lluny, que comença, de fet, a l'època de Zapatero. El seu drama és que tampoc pot arrimar-se al PP, el partit al qual avui sens dubte és més pròxim, sense perdre ja el poc crèdit que manté i trair la seva biografia.
González, com Alfonso Guerra i altres, representen un PSOE que avui és francament minoritari. És un PSOE jacobí i nacionalista espanyol, sens dubte, i que coincideix amb el PP en un aspecte central: la Constitució de 1978 no és perfectible i la Transició és intocable. Però els socialistes ja fa temps que van començar a qüestionar la Transició. El primer que ho va fer obertament va ser José Luis Rodríguez Zapatero, que recordem que va guanyar la secretaria general del partit per un grapat de vots davant el candidat felipista, que era José Bono.
González sempre va ser crític amb Zapatero i especialment amb la seva llei de memòria històrica, que qüestionava el relat que la Transició havia comportat la reconciliació total entre els dos bàndols de la Guerra Civil. Zapatero sempre ha explicat que el motiu pel qual va entrar en política és el llegat del seu avi, Juan Rodríguez, un capità de l'exèrcit republicà afusellat pels franquistes el 1936. La idea que calia obrir les fosses comunes de la guerra i identificar els cossos (la gran majoria víctimes republicanes no exhumades) es va considerar per González i altres de la seva corda com un afront a l'esperit de la Transició i l'amnèsia que havia comportat.
La retòrica republicana de Zapatero enfurismava González, que el 2012 va donar suport a Alfredo Pérez Rubalcaba enfront de la catalana Carme Chacón (a qui veia massa federalista), i el 2014 no es va mullar públicament entre Eduardo Madina, que era el candidat de Rubalcaba i el socialisme basc, sempre més moderat, i Pedro Sánchez, que era el candidat auspiciat pels barons per guardar-li la cadira a Susana Díaz, que llavors acabava d'arribar a la Junta d'Andalusia. Després confessaria que havia votat al primer. Evidentment, González va ser darrere l'operació per defenestrar Sánchez el 2017, quan aquest es va negar a investir Mariano Rajoy i va obrir la porta a pactar amb Podem. Llavors el va acusar de mentider i va donar suport a Díaz, però va perdre per golejada. Va ser la primera vegada que la militància li va girar l'esquena de forma important. Tot i això, el 2021 encara es va fer una fotografia amb Sánchez al congrés del partit per donar una imatge d'unitat. Amb l'amnistia però, anunciada el 2023, el trencament ja és total.
I precisament González somia ara amb un PSOE liderat per Madina, que aposti per grans acords amb el PP i trenqui amb l'esquerra i els nacionalistes. Però aquest PSOE antisanchista no tornarà. Els militants veuen Felipe com un traïdor, com algú que viu com un potentat i ja no els representa. I ell potser encara no ho sap, però ja no és del PSOE.
