Pedro Sánchez va sortir a anunciar el –brutal– increment en despesa armamentística d'Espanya amb cara de funeral. S'entén: és una política contraproduent per a la imatge que fa temps que el president espanyol malda per construir-se, de líder progressista que resisteix els embats de les onades neofeixistes internes i externes. Més concretament, li genera problemes i malestar interns amb Sumar, i encara pitjor: debilita encara més Sumar, en la mesura que els votants de l'espai polític conegut com “l'esquerra del PSOE” veuen com el partit de Yolanda Díaz no fa més que engolir granots a cada consell de ministres, per aconseguir molt de tant en tant aïllades victòries pírriques com la de l'escurçament de la setmana laboral. A les enquestes, segons qui les encarrega i amb quines intencions, els socialistes aguanten més o menys el tipus, però Sumar sempre hi surt desplomant-se en intenció de vot. I Sánchez sap que els necessita per tenir opcions de tornar a ser president, com ell vol, el 2027.
Per altra banda, aquests més de deu mil milions en armament (o aquest 2% del PIB: es digui com es digui segueix sent una barbaritat) tampoc concorden amb els moviments de Sánchez com a líder europeu antitrumpista, capaç d'accions audaces com anar a parlar amb el govern de la Xina en plena tempesta dels aranzels, a risc que un dels macarres que ocupen alts càrrecs a l'administració nord-americana –el secretari del Tresor, Scott Bessent– tingués a bé indicar-li a Sánchez que això era com “tallar-se el coll”. La política de rearmament és assumida per tota la Unió Europea i Sánchez i el govern espanyol en això es limiten a fer els deures que els imposen a Brussel·les, però en qualsevol cas és trumpisme pur, una manera de doblegar-se davant les acusacions que sol repetir el president americà als països europeus d'haver estat indolents i barruts –a expenses dels EUA– en les seves polítiques de seguretat. Sense dir-ho explícitament, la quasi sempre incomprensible Ursula von der Leyen sembla assumir aquestes acusacions, mentre que Mark Rutte defensa a peu i a cavall i a tota ultrança el rearmament d'Europa, fins a l'extrem que més que un secretari general de l'OTAN sembla el lacai de Vance, Hegseth, Rubio i companyia.
Aquest salt del pressupost espanyol és, en resum, un purgant per a Sánchez i els seus interessos. Tampoc és creïble la promesa que la despesa armamentística no trastocarà la social: ja fa dies que Rutte va rebutjar que la inversió en ciberseguretat, terrorisme i control de fronteres pogués computar en el percentatge del PIB de pressupost en defensa, i es vigilarà que els estats membres compleixin amb partides destinades a despesa estrictament militar. D'altra banda, encara ningú ha dit obertament a quin propòsit obeeix aquest dineral obscè dedicat a armes i tropes: ¿a què respon invertir en armes, en un món ja armat per ser arrasat diverses vegades i en què la correlació de forces serà sempre desfavorable a Europa? A l'estat espanyol somriu un Pedro que de cognom no es diu Sánchez, sinó Morenés.
