1. Les dèries imperialistes de Vladímir Putin no s’aturen. Ara com ara, ningú no para els peus a un autòcrata que hauria de ser detingut i jutjat pel Tribunal Penal Internacional. Al contrari, Putin fa nous i inesperats amics. La sorprenent entesa amb el nou president dels Estats Units ha agafat tothom a contrapeu. Donald Trump, el mateix milhomes que amenaça amb matar tots els ciutadans de Gaza, humilia Zelenski a la Casa Blanca, buida l’OTAN de contingut i adverteix Europa que s’espavili sola. Si vol defensar-se, de qui sigui, que no compti amb els Estats Units. Ningú va preveure, per al 2025, aquest drama planetari. La reacció de Brussel·les, davant d’aquesta pinça Trump-Putin, ha estat ràpida. En els pròxims quatre anys i segons va anunciar Ursula von der Leyen, la UE invertirà 800.000 milions d’euros més en defensa. Ha guanyat la por. Hi guanyaran molt els fabricants d’armes. I ha perdut la democràcia. La raó? Ja fa temps que va jugar a fet i amagar i no hi ha qui la trobi.
2. De cop i volta, quan el benestar europeu es fonamentava en tres potes socials com la salut, l’educació i la cultura, el rearmament torna a ser la prioritat. Per si de cas, més míssils, més avions i més armes que ens garanteixin la destrucció mútua assegurada. Tornem a les dinàmiques de la Guerra Freda. Ens comprem armes noves, tan sols, perquè el nostre potent arsenal dissuadeixi l’enemic d’atacar-nos. És, al capdavall, el vell acudit del dentista. El d’aquell pacient que, esporuguit com està, estirat a la butaca amb la boca oberta i sentint de prop l’esgarrifança de la mola, agafa al dentista pels ous i només li fa una pregunta: “Oi que no ens farem mal, doctor?” Som allà mateix. Armant-nos fins a les dents perquè ni Putin, ni ningú, tingui ganes d’esberlar la tranquil·litat europea. És de primer de geopolítica: l’espiral de la por ha estat i continua sent una garantia de facturació per a la indústria de l’armament. El consol, diuen, és que l’economia creixerà gràcies a aquest pla aprovat a cuitacorrents per Europa en una cimera d’urgència.
3. Pedro Sánchez, que no vol quedar en segon terme a les fotos de grup, llança un pla insòlit perquè Espanya inverteixi 50.000 milions en la compra de tancs, submarins, fragates i avions. De trens no se’n parla perquè, com s’està demostrant en la darrera setmana –i en l’última dècada– ni Renfe ni Adif no sabrien com fer-los funcionar. El caos ferroviari a Catalunya sembla fet expressament. És un bullying d’Estat. Amb una desena part del que es gastarà ara Espanya en rearmar-se, els nostres trens podrien funcionar amb puntualitat Suïssa i amb eficàcia nipona. Els recursos, per a segons què, surten de sota les pedres i, per a segons quines altres coses, ni tan sols s’acompleixen les inversions pressupostades. “Ens hi va la vida”, va dir Pedro Sánchez per parlar de l’amenaça russa, gairebé amb els mateixos termes de gravetat que emprava fa cinc anys per parlar del coronavirus. També ens hi anava la vida, i aleshores era veritat.
4. Félix Bolaños, el ministre amb tres carteres, sosté que “invertir en defensa és invertir en democràcia”. És una manera de mirar-s’ho. Si més no, de justificar la penúltima indecència moral. Perquè invertir en defensa és, també, menystenir la diplomàcia, alimentar pors, fomentar odis i fúmer una coça a la cultura de la pau. De cop i volta, aquest suport explícit a Zelenski i aquesta morterada a invertir en armes com no s’havia fet mai des de la Segona Guerra Mundial, no és més que un nou exercici d’hipocresia europea. Per mirar de quedar bé de cara a la galeria. O pitjor encara, potser és una manera d’apaivagar els remordiments de consciència per no haver fet prou per Ucraïna, ni per acabar la guerra durant els últims tres anys.
