La guerra d’Ucraïna va cap a un alto el foc i una pau tensa, o va, gràcies a la complicitat de Trump, cap a una victòria clara de Putin. Sigui una o l'altra, a Europa li caldrà un salt important en la seva capacitat de defensa. Per desanimar l'agressor potencial i estabilitzar una guerra freda o, pitjor, per lluitar la guerra calenta en bones condicions. Tant de bo siguem prou hàbils per garantir la primera opció.
Es planteja, doncs, el problema clàssic de com finançar una guerra. La tipologia de mesures és coneguda: imprimir bitllets, impostos, deute, confiscacions a l'adversari. La primera no és recomanable: genera inflació. Les confiscacions en gran volum, encara que fossin possibles, tampoc: generen massa ressentiment. La despesa que una guerra necessita és extraordinària i el més lògic és fer-la possible suavitzant el cop, tot recorrent primer a emprèstits (de bancs o via emissió de bons) i després, progressivament, a ingressos fiscals ordinaris.
El debat europeu sobre la qüestió tot just ha començat. No s’arribarà a una conclusió ben definida fins que no es concreti el grau d’urgència. És a dir, la temperatura del conflicte. Però ja hi ha algunes idees i decisions. En resum: Europa contempla totes les vies, excepte la de la inflació (tot i així, l'actuació del BCE importarà). En la mesura que domini la urgència –cosa segura inicialment– haurà de ser la de l'endeutament. Un Consell extraordinari de la UE acaba d’aprovar un pla presentat per Von der Leyen d’un cost global de 800.000 milions d’euros, prop d’un 5% del PIB de la UE. No és assumible tot d’una amb impostos, però ho és amb deute. Passar, per raons extraordinàries, del 90% sobre el PIB actual al 95% entra dintre del nou ordinari.
Ara bé, si, com sembla, caldrà atendre una guerra freda llarga, la metodologia de finançament ha de ser dual. Inicialment, hi haurà una punta de despesa que s’atendrà amb deute. Però aviat els ingressos ordinaris (impostos) hauran d'agafar protagonisme. Burikov i Wolff, del think tank Bruegel, estimen en 250.000 milions d’euros la necessitat d’augment de despesa anual. Altra vegada, és una magnitud assumible si s’hi arriba progressivament (especialment si el context és el d’una economia en creixement). En resum: combinarem deute amb ingressos d’impostos ordinaris, més deute al principi i més ingressos ordinaris en la nova normalitat que seguirà al xoc inicial.
Sent com és Europa, a partir d’aquí tot es complica. Una pregunta clau: ¿qui s’endeuta, la UE o els estats membres? Trencant un tabú, els Next Generation –d’un volum similar a la proposta de Von der Leyen– s’han finançat amb endeutament de la UE. Seria lògic que el nou programa de defensa també es financés així, però la via proposada opta principalment per permetre un endeutament específic dels estats membres. Com? Una possibilitat seria que la responsabilitat l’assumissin els menys endeutats. Això posaria molt pes sobre Alemanya i seria massa trencador per a ella. Una altra seria la proporcional: tots els estats poden expandir el seu deute en la mateixa proporció del PIB. Adoptar-la necessita que la maniobra parlamentària alemanya per relaxar el seu “fre de deute” tingui lloc aquest març, abans que s’obri el nou Parlament. Però, així i tot, és la més realista. També, argumentaré, la més desitjable per a Espanya.
El plantejament proporcional va de la mà de no preveure la formació d’un exèrcit europeu, la qual cosa pot funcionar sota quatre condicions: una coordinació molt forta dels comandaments (un d'únic en temps calents), una planificació conjunta, una estandardització dels equipaments (les peces de recanvi han de ser intercanviables) i un desenvolupament conjunt de grans equipaments (satèl·lits, etc.). La lògica del finançament portarà inevitablement a una distribució de la despesa alineada amb la contribució de cada estat. El principi del "retorn just" (rebre tant com es contribueix) és feixuc però és practicable. Ha funcionat en el cas d'Airbus. Té també la virtut de crear ocupació arreu i, per tant, d’arrelar la política de defensa. Raó per la qual és important que el gruix de la despesa es materialitzi a Europa.
Espanya no hauria de ser reticent, ans al contrari, a un programa europeu de defensa d’aquest estil. Si ho és esdevindrà irrellevant a Europa. Quan van mal dades, cal ser-hi. Avui ens toca fer costat als conciutadans de l'est, demà ells hi seran per nosaltres. De crisis al sud no en faltaran. Celebro, doncs, que el president Sánchez hi hagi donat suport. Pensem també que se'ns permetria un endeutament addicional (potser de fins al 5% del PIB, assumible) amb una condicionalitat que, si aconseguim que el conflicte sigui fred, comportarà molta inversió en tecnologies avançades de doble ús: ciberseguretat, IA, materials, etc. Una oportunitat per a l’agenda de millora de la productivitat, central per a Catalunya i Espanya.
