Després de la desfeta electoral de l’independentisme d’ara fa un any té molt sentit demanar-se quant durarà i com acabarà la política autonomista de “concòrdia” amb Espanya del president Salvador Illa. Esclar: de concòrdia segons el seu punt de vista, de docilitat colonial i d’espanyolització dels catalans segons el meu. Però, al marge dels punts de vista respectius, i sense voler caure en un determinisme històric simplista, el cert és que venim d’on venim. I a més, considerant la història recent, sabem de quin Estat parlem i a quina nació espanyola ens volen assimilar.
Precisament, aquests dies llegia uns articles d’Antoni Rovira i Virgili publicats a La Campana de Gràcia, i ensopego amb un del 16 de gener de 1915 titulat "El discurs de Cambó" que permet entendre bé aquest “d’on venim”, i on penso que tard o d’hora també anirem a parar. Rovira i Virgili es refereix a una conferència de Francesc Cambó del diumenge anterior. Cambó, decebut pels resultats de l’estratègia política reformista seguida els anys anteriors per la Lliga que ell mateix liderava, hauria afirmat que “dins del règim actual no poden ser satisfetes les nobles aspiracions autonomistes del poble català”. Segons Rovira i Virgili, “deu anys de mansuetud i de dinastisme no han servit per a res als polítics de la Lliga”. I afegeix: “El Madrid centralista i monàrquic els ha estat sempre hostil, malgrat els seus esforços perseverants”.
Rovira i Virgili encara afegeix: “¿És degut aquest fet a una antipatia passatgera, a simples incompatibilitats personals? No, no. Davant dels polítics madrilenys, els homes de la Lliga eren catalans i catalanistes. Totes les seves actituds de transacció i concòrdia no podien esborrar l’odi que per la nostra terra i pels seus ideals d’autonomia sentien els oligarques de Madrid. Van intentar els regionalistes una mena de desarmament polític. Ells van deposar les armes demanant pau amb Madrid, allò que altres catalans sols creuen possible amb la guerra. Però a Madrid no s’han volgut desarmar pas”.
Per entendre el context històric recorro a la biografia que de Cambó va escriure Heribert Barrera, Cambó (2011), i a la més recent de Borja de Riquer, Francesc Cambó. L’últim retrat (2022). A la tardor de 1914, els parlamentaris de la Lliga havien aprovat els pressupostos del govern Dato a canvi de la creació de “zones neutrals”, pensant principalment en el port franc de Barcelona. Però pressionat pels sectors agraristes castellans, Dato incompleix el compromís. Borja de Riquer cita uns articles de l’estiu de 1915 que mostren el clima on s’havia anat a parar. El fill gran d’Antonio Maura, Gabriel, a "El error del catalanismo" acusa la Lliga de limitar-se a “redimir la patria chica” i amenaça: “Si Cataluña no se aplica a salvar España, deseche toda esperanza porque perecerá con ella”. I Cambó, desenganyat, li respon amb l’opuscle A propòsit d’un article de don Gabriel Maura i Gamazo: “Catalunya s’havia de preocupar d’enfortir la seva personalitat i d’orientar-se cap a la reconstitució de les seves llibertats polítiques en lloc d’anar a ajudar els partits de Govern d’Espanya” (Borja de Riquer, pàgines 166-171).
Aquest era el marc de relacions Espanya-Catalunya de fa cent deu anys. Així s’incomplien els pactes, i aquest era el clima d’amenaça que es respirava. I hi ha prou documentació històrica per saber que les bones paraules per a Catalunya, a canvi de la seva rendició nacional, només arriben esporàdicament –i després són incomplertes– quan Espanya recorre a les falses promeses per garantir les majories parlamentàries que li calen per salvar lleis i governs. Entre moltes més, fa cent deu anys amb Dato, en fa cinquanta amb la Constitució, en fa trenta amb el darrer González i el primer Aznar, o en fa vint amb l’apoyaré de Zapatero a la reforma de l’Estatut, després deixant Pasqual Maragall a l’estacada. Així, doncs, per quina raó hauríem de creure que ara serà diferent en la relació de l’autonomista Salvador Illa amb el govern del malabarista Pedro Sánchez?
Al seu article de 1915 Rovira i Virgili acabava amb aquesta reflexió: “Per fi, els regionalistes s’han cansat de doblegar inútilment l’esquena [ell escriu l’espatlla]. Els desdenys i els greuges de la gent de Madrid han acabat per fer-se intolerables. El sentiment de dignitat catalana s’ha imposat en ells, i redreçant-se, han dit per boca de Cambó: Prou!”. Doncs bé, quan les actuals grans promeses s’hagin incomplert, algú preveu que ERC, Junts o el mateix PSC també s’hauran cansat de doblegar l’esquena i se’ls hauran fet intolerables els desdenys? Algú espera que, desenganyat i per un sentiment de dignitat catalana, al final el president Salvador Illa també dirà “Prou!”?
