Fer nosa: “Dificultar o privar d’obrar, de funcionar”, diu el diccionari. Després del numeret del Pacte Nacional per la Llengua, ja no hi ha dubte: si Junts vol aspirar a ocupar l’espai sobre el qual Pujol va construir l’hegemonia de Convergència, s’ha de treure la nosa de sobre. El president Puigdemont ha de deixar pas. Ja fa temps que no és un actiu ni per a Junts ni per al país, més aviat és una icona de la malenconia. Si hi havia algun dubte, el seu retorn, transformat en fugida, ha estat definitiu. Venir per marxar corrents, quin sentit té?
Puigdemont va triar l’opció de l’exili, altres van optar per quedar-se sabent perfectament quines serien les conseqüències. A ningú li desitjo la presó, entenc el que va fer el president. Però els dies passen i les situacions evolucionen. I la distància –fins i tot en l’era digital– té costos. Puigdemont no és aquí físicament, però tampoc mentalment. El seu discurs cada cop és més aliè a la situació actual. Les seves aparicions només fan que esculpir una figura per a la memòria. Una nota a peu de pàgina de la història recent de Catalunya. I cada dia que passa se’l veu més lluny. L’escena actual té poc veure amb la situació de quan ell va marxar. La submissió de Junts a les seves exigències apaga el partit, que necessita nou impuls. Serveix, això sí, de coartada als que ara el gestionen per ajornar indefinidament la renovació necessària.
El rictus entre trist i melancòlic del president en les seves aparicions en pantalla contamina la coalició, atrapada en un parèntesi. I la seva presència en remot fa que ningú gosi obrir una nova etapa. Tot es va fent costa amunt per a Junts, atrapat en una resistència burocratitzada, plena de tòpics i buida d’idees. I així és difícil pensar que a curt termini pugui articular una àmplia majoria de govern.
Puigdemont hauria d’aprendre les lliçons dels països pels quals es mou ara: el vot de la dreta es desplaça cada cop més a l’extrema dreta, i no serà cap sorpresa que aquí passi igual. Entotsolat en la distància, fa de fre de la vida interna d’un partit en què ningú gosa trencar el cercle autodestructiu en el qual està atrapat, quan el que necessita és una sacsejada d’idees i una renovació dels lideratges.
La dreta nacional catalana ha d’abandonar la política de pinyó fix i entrar en la complexitat d’una etapa en què el programa de màxims de l’independentisme no està a l’ordre del dia i, en canvi, hi ha molt camí per fer contra els reiterats envits que debiliten la democràcia. Si segueix encallada en el temor reverencial al president exiliat, li costarà que li surtin els números per tornar a governar, sota l’assetjament d’una Sílvia Orriols que porta a Catalunya les pulsions feixistes que recorren Europa.
