La Catalunya del 1925, ara fa un segle, era un país de contrastos, del Noucentisme ideal a la radicalitat revolucionària. El tòpic funciona: seny i rauxa. Aquest mes de maig s’esdevé el centenari de l’intent d’atemptat contra el rei Alfons XIII, el Complot del Garraf, i també de la publicació de Les bonhomies, recull d’articles periodístics de Josep Carner a La Veu de Catalunya. Rere el complot hi havia l’ombra allargada del futur president Macià; rere el deliciós llibre hi havia el batec literari del "príncep dels poetes catalans". Un príncep fet a si mateix, fill de classe mitjana d’ordre: el pare era redactor del rotatiu carlí El Correo Catalán. Eren temps de la dictadura de Primo de Rivera i cadascú es buscava una escapatòria com podia.
Pel que fa al complot, ja fa tres dècades vaig conèixer un dels que hi va participar, Emili Granier Barrera (1908-1997), quan el 1994 va publicar les seves memòries, Una vida plena. I tant, plena! Als 16 anys ja va formar part d’aquell frustrat regicidi impulsat per independentistes. Militava a Bandera Negra, dins l’Estat Català d’un Macià a qui aquells joves d’acció en aquell moment veien massa passiu. S’emmirallaven en el nacionalisme insurreccional irlandès. Els van detenir abans que poguessin tirar la bomba al tren en el qual viatjava el monarca. Granier Barrera i els altres es van passar tres anys a la presó.
Als 86 anys era un vellet simpàtic que conservava el to arrauxat de la joventut, de quan es declarava "socialista, separatista, republicà i ateu". El 1930 va abandonar Estat Català i es va passar a la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera, partit del qual va arribar a ser secretari general. Va ser el primer traductor al català del Manifest comunista de Marx i Engels. El 1934 va donar suport als Fets d’Octubre, i de nou va ser detingut i empresonat. En acabar la Guerra Civil va marxar a l’exili i a París va dirigir el diari clandestí Catalunya i va participar en la Resistència francesa. Va seguir fidel a Comorera i, quan aquest va ser detingut, va organitzar una campanya internacional per al seu alliberament. El 1954 es va instal·lar a Veneçuela i no va retornar a Catalunya fins al 1978, un cop mort Franco.
El Complot del Garraf retrata bé l’esperit revolucionari i violent de l’època, just després de la Primera Guerra Mundial. Catalunya s’havia enriquit amb la contesa, però també s’havia polaritzat, i patia el règim dictatorial. Pistolers a sou de la patronal i anarquistes es mataven pels carrers de Barcelona: 400 morts entre 1918 i 1923. El país bullia ideològicament i culturalment. Dalmau Editor acaba de reeditar el clàssic El complot del Garraf, de Joan Crexell, una obra imprescindible.
Aquests dies s’han celebrat a la Biblioteca de Catalunya unes jornades per commemorar el centenari de tres textos carnerians. A part de Les bonhomies, El cor quiet i la traducció de Robinson Crusoe. A cavall entre la tendresa i la ironia, el de Carner no era un periodisme de fets ni d’actualitat. Tenia el gust de la llengua, elegant, saborós, detallista... i amb càrrega de profunditat. Sovint tombava cap a la deliciosa prosa poètica. A la premsa, l’ideòleg de la dreta catalanista era Eugeni d’Ors. I la ploma de combat polític l’acabaria exercint Josep Pla en passar-se el 1928 de La Publicitat a La Veu de Catalunya i posar-se a les ordres de Cambó. (A l'esquerra hi havia moltes plomes literàries, començant per la del també poeta J.V. Foix.)
El periodisme de la quotidianitat propi de Carner, amb vocació literària i sense pretensions polítiques explícites, és un gènere. A Pla després li serviria per trampejar el franquisme; Espinàs ho va convertir en una manera de fer pròpia (encara ara, Empar Moliner de tant en tant ens envia a l’ARA un article amb l’etiqueta "He fet un Espinàs"); Calders hi va posar imaginació. Montserrat Roig, alhora que buscava el batec vital, hi afegia un pessic de sal i pebre: feminisme, catalanisme, esquerranisme. Carles Capdevila va seguir l'estela espinasiana, però amb humor (i filosofia). Avui el més carnerià és Narcís Comadira.
Un segle després d’aquell convuls 1925, l’independentisme ha crescut i s’ha fet no-violent. I el periodisme s’ha fet més prosaic i impacient: la vida, i la història, s'han accelerat.
