La majoria de les primeres anàlisis sobre Lleó XIV diuen que el nou papa continuarà les reformes de Bergoglio i que el sector més conservador del conclave n’ha sortit ben escaldat. A risc d’equivocar-me, perdoneu que discrepi.
La rapidesa de l’elecció fa pensar que la candidatura de Prevost probablement ja s’havia forjat els dies previs al conclave, quan encara podien donar-se influències externes. Trenca, però, un principi mantingut durant segles: no triar un papa d’una potència política per garantir millor la llibertat de l’Església. Podríem suposar que els cardenals han considerat que la personalitat i la biografia de Prevost, al capdavall més peruà que nord-americà, mereixien una excepció.
I si, en realitat, el fet de ser dels Estats Units hagués jugat a favor del nou pontífex? Allà, l’Església ha viscut tensions molt fortes entre els qui volien mantenir la línia social de Francesc i l’acolliment als immigrants llatins –la majoria dels quals, catòlics–, i els qui titllaven el papa de comunista. Tot plegat, enmig dels litigis pels abusos sexuals a menors que estan costant milions de dòlars en indemnitzacions i embrutant greument la reputació del catolicisme en un país majoritàriament protestant.
L’oposició a Francesc ha tingut als Estats Units un focus potent i ben finançat. El seu cap visible, el cardenal Raymond Burke, enfurismat amb la possibilitat que els divorciats poguessin combregar, va afirmar el 2018 en un congrés a Roma: “Com mostra la història, és possible que un pontífex romà pugui caure en l’heretgia o mancar al seu primer deure de salvaguardar i preservar la unitat de la fe i la disciplina de l’Església”. Venint d’un cardenal, no són paraules menors.
Parem ara atenció a la famosa imatge de Donald Trump vestit amb hàbits pontificis –difosa per la mateixa Casa Blanca!– i a les seves declaracions sobre que ell seria el millor papa possible. Han estat vistes com una altra atzagaiada d’un president ximplet. Però, amb les seves boutades, Trump emet senyals que arriben nítidament a qui els ha d’entendre. Per a qualsevol persona versada en la història del cristianisme, aquesta fotografia evoca els retrats d’Enric VIII, el rei d’Anglaterra que, quan la Santa Seu li va denegar el divorci, va optar per crear l’Església anglicana, separada de Roma. ¿Estan els poderosos grups ultraconservadors nord-americans amenaçant amb un cisma?
I això lliga amb el canvi de to en les declaracions públiques dels analistes després de la mort de Francesc. Si en un primer moment es debatia sobre la continuïtat de les reformes inacabades, després s’insistia a tort i a dret en la unitat de l’Església, amb la premissa sobreentesa, esclar, que aquesta està en perill perquè Bergoglio hauria anat massa lluny.
En un conclave, surt papa qui té la capacitat de reunir suports d’origen divers i per motius diferents fins a arribar a dos terços dels vots. Lleó XIV pot ser l’home triat per calmar l’Església nord-americana i, amb ella, els grups més dretans d’arreu, sense posar en risc una part substancial del llegat del papa Francesc, tot renunciant a conservar-lo íntegrament. La seva elecció pot ser interpretada com la cerca d’un punt d’intersecció entre els anomenats conservadors i progressistes per evitar un dels pitjors malsons dels catòlics: el cisma. Un punt d’intersecció en el qual segurament també han confluït els cardenals africans, molt atents a la lluita contra la desigualtat i, a la vegada, a preservar la moral tradicional, o els cardenals de la Cúria vaticana, que coneixen Prevost perquè hi ha tingut càrrecs.
Si la meva hipòtesi és certa, Lleó XIV mantindrà, perquè és el seu tarannà missioner, el vessant social i el discurs sobre l’atenció preferencial als pobres que han caracteritzat el pontificat anterior. Així garanteix un fet essencial per a bona part dels cardenals creats per Francesc, que eren majoritaris al conclave. Però, al mateix temps, per mantenir la unitat, no introduirà canvis significatius en la doctrina ni en el dret canònic, que era la gran por dels cardenals més conservadors, començant pels del seu propi país d’origen.
No se sol parlar de perdedors en un conclave. I, tanmateix, n’hi ha. En primer lloc, i com sempre, les dones, els divorciats i els homosexuals, que, si la meva hipòtesi és bona, hauran de seguir esperant que l’Església es modernitzi. En segon lloc, el catolicisme emergent d’Àsia. Mentre tothom estava pendent de la fumata blanca, Putin i Xi Jinping s’entrevistaven i estrenyien llaços a Moscou. Caldrà veure la política de Lleó XIV envers la Xina, que està expandint la seva influència al món i, alhora, reprimint violentament els cristians i altres minories. En aquest cas, ser d’origen nord-americà no l'ajudarà, però sembla evident que el conclave ha mirat més a Washington que a Pequín.
