Els influencers, més que anunciar producte, projecten aspiracions: de l’ortodòncia als stiletto, del neolith a la piscina infinita, del clean look dels dilluns als divendres boho. El relleu de socialités exquisides, com Isabel Presyler, l’han pres esnobs de tota mena; ultres devotes com Tamara Falcó, desimboltes com Dulceida, nouvingudes com Georgina Rodríguez... Les nascudes a la república independent d’Ikea tan aviat enregistren els vídeos al sofà amb la manteta flonja com al CrossFit amb la tovallola suada. Naturalment, ningú s’empassa certs muntatges, però la combinació de tírria i fascinació que provoquen és addictiva. La Ballerina Farm, una paròdia de grangera casada amb l’hereu d’una aerolínia, no té ni idea de les dificultats d’una explotació ramadera més enllà d’embrutar-se les botes de fems. En les bucòliques imatges fent mostassa o filant mozzarella, amb algun dels seus vuit fills, no hi surten minyones ni mainaderes. No hi ha res de natural en aquella casa, tret de la fusta rentada tan country chic. Delphine de Vigan recrea, a Els nens són reis, el cantó fosc de les famílies que viuen en un aparador.
Al darrere de les receptes banals hi ha, emboscada, una càrrega política de profunditat. La grangera instagramer de Utah és una empresària d’èxit, però també una mormona tradwife (mestressa de casa tradicional) en versió 2.0. Moltes icones de la fatxosfera –com UTBH (un tío blanco hetero)– no creen contingut, viuen de monetitzar l’odi cap a qui consideren púrria woke. L’estrímer Ibai Llanos, un dels pocs que no ha fixat la residència a l’edèn andorrà, alerta sobre individus com The Grefg o El Rubius; espavilats que no només s’escapoleixen dels impostos, com els defraudadors de tota la vida, sinó que fan campanya per la insolidaritat fiscal.
Quan es parla d’influència, però, com a activitat organitzada, no es fa referència als que viuen de l’exposició o la confrontació digital, sinó a la pressió dels grups d’interès. En anglès prenen el nom del lloc on s’esperaven els que volien accedir als congressistes: el vestíbul (lobby) de l’hotel Willard, a prop del Capitoli i de la Casa Blanca. A Espanya, on parlem de “fer passadissos”, hi havia la figura del cabildeo com a sinònim d’intrigar o conspirar.
En realitat, no hi ha un dret a influir o guanyar voluntats, sinó a participar. Dret que estiguin representats tots els interessos en joc i les decisions que afecten la comunitat es prenguin pel bé comú, valorant tota la informació i les seves implicacions. Resulta indispensable un control independent que detecti i supervisi els incompliments d’aquestes tres condicions: transparència, integritat i equitat.
La influència indeguda serà més difícil amb una bona traçabilitat de les normes i amb publicitat completa de les reunions dels càrrecs públics; fins i tot amb la divulgació del finançament de les fundacions, centres d’investigació i organitzacions que duen a terme activitats de lobi. Un estat d’opinió favorable també es pot crear, de manera indirecta, amb campanyes d’impacte als mitjans o a les xarxes, colant notícies a la Viquipèdia o eliminant els posicionaments crítics. Clama al cel que universitats públiques es prestin, com si res, a acollir càtedres finançades per lobis, amb una independència sota sospita; és el cas, denunciat pel Sindicat de Llogateres, de les que té la UPF amb el gremi immobiliari –Tecnocasa; Col·legi d'Administradors de Finques; Associació de Promotors i de Constructors d'Edificis de Catalunya (APCE)–.
Per contra, en un context de secretisme i mitges veritats en la política del govern espanyol sobre el comerç d’armament, s’agraeixen informes com el del centre Delàs sobre el finançament pels nostres bancs (BBVA, Santander, Caixabank...) del negoci de la mort, o el fet que aquest mateix centre hagi destapat els 46 contractes que ha tancat Espanya amb empreses militars israelianes des del 7 d'octubre de 2023.
La transparència no és un superpoder. Ha d’anar de bracet de la integritat, ja que no totes les pressions són admissibles. Algunes de miserables, divulgades per The Intercept, Reuters o el MIT, han fet història: l’ofensiva de cent lobistes de les grans farmacèutiques, a Washington DC, per frenar l’alliberament de les patents i l’enviament de vacunes de la covid a països del “Tercer Món”; la campanya secreta de Philip Morris International per soscavar el conveni marc de l’OMS i torpedinar lleis antitabac a l'Àsia i l'Àfrica, o la injecció de fons del lobi petrolier (ves per on, als mateixos think thanks que les tabacaleres) per promoure el negacionisme climàtic.
Tan important com combatre l’opacitat i la indecència és garantir que l’accés als centres de poder es fa en igualtat de condicions. Les grans corporacions l’han monopolitzat, com denuncia Amnistia Internacional amb el cas Shell, que s’ha retirat de l’extracció petroliera a Nigèria sense retre comptes a les comunitats afectades per dècades de contaminació del delta del Níger. Sembla una excentricitat, però als EUA les empreses de “relacions públiques” paguen a indigents perquè guardin la tanda per a les reunions amb congressistes mentre els ecologistes, per exemple, en queden fora.
Una forma naturalitzada de promiscuïtat entre l’elit política i l’econòmica són les portes giratòries. Els que han fet carrera al partit, premiats amb posicions públiques des d’on engreixen l’agenda de contactes, acaben rendibilitzant-los al sector privat. És més que sospitosa la predilecció del lobi energètic o immobiliari per fitxar ex alts càrrecs. Sense anar més lluny, la presidència de l’Associació de Propietaris de Pisos de Lloguer (ASVAL), que representa els grans fons d’inversió, va passar de Joan Clos (metge de formació, exalcalde de Barcelona i exdirector d’ONU-Habitat) a Helena Beunza (ex secretària general d’Habitatge del govern espanyol). Veient el lampedusisme en la regulació dels lloguers a casa nostra –ple de forats, com el lloguer de temporada–, em ve al cap l’eslògan de James O’Brien, líder obrerista anglès: “Els brivalls et diran que no estàs representat perquè no tens patrimoni, jo et dic que no tens patrimoni perquè no estàs representat”.
