El paradís fiscal més gran del món

Donald Trump està convertint vertiginosament els Estats Units en el paradís fiscal més gran de la història. Només cal observar el mandat del departament del Tresor de retirar-se del règim de transparència que comparteix les identitats reals dels propietaris d'empreses; la retirada de l'administració de les negociacions per establir la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Cooperació Tributària Internacional; la seva reticència a aplicar la llei de pràctiques corruptes a l'estranger, i la gegantina desregulació de les criptomonedes.

Això sembla que és part d'una estratègia més àmplia per soscavar 250 anys de salvaguardes institucionals. Trump ha violat tractats internacionals, ha ignorat conflictes d'interessos, ha desmantellat controls i equilibris i ha confiscat fons assignats pel Congrés. L'administració no debat polítiques; està trepitjant l'estat de dret.

Però a Trump li encanta un impost: els aranzels a les importacions. Sembla que cregui que els estrangers estan pagant la factura, i proporcionant així els diners per reduir els impostos als multimilionaris. També sembla que cregui que els aranzels eliminaran els dèficits comercials i faran que la fabricació torni als Estats Units. Tant se val que els aranzels els paguin els importadors –cosa que fa pujar els preus interns–, i que s'imposin en el pitjor moment possible, just quan els EUA es recuperen d'un episodi inflacionari.

D'altra banda, la macroeconomia elemental mostra que els dèficits comercials multilaterals reflecteixen la disparitat entre l'estalvi intern i la inversió nacional. Les retallades fiscals de Trump per als multimilionaris augmentaran la bretxa, perquè els dèficits redueixen l'estalvi nacional. Per tant, irònicament, polítiques com les retallades fiscals per als multimilionaris i les corporacions augmenten el dèficit comercial.

Des de Ronald Reagan, els conservadors han afirmat que les retallades fiscals s'amortitzen soles perquè impulsen el creixement econòmic. Tot i això, no va funcionar així amb Reagan, ni tampoc amb Trump durant el seu primer mandat. La investigació empírica confirma que les retallades impositives per als rics no tenen un impacte mesurable en el creixement econòmic o en la desocupació, però sí que augmenten la desigualtat d'ingressos de manera immediata i persistent. La proposta de pròrroga de la llei de reducció d'impostos i ocupació del 2017 –les retallades d'impostos corporatius més grans en la història dels Estats Units– afegiria al voltant de 37 bilions de dòlars al deute nacional dels EUA en els propers 30 anys, sense assolir l'impuls econòmic promès.

Trump també està empitjorant el dèficit comercial en l'àmbit microeconòmic. Els Estats Units s'han convertit en una economia de serveis. Entre les exportacions més importants hi ha el turisme, l'educació i la sanitat. Però Trump ha dinamitat aquests sectors. Quin turista, estudiant o pacient voldria venir als Estats Units sabent que pot ser detingut arbitràriament i retingut durant setmanes?

L'enfocament estratègicament erroni de Trump ja és contraproduent. La Xina és un dels socis comercials més grans dels EUA, del qual depèn per a importacions crítiques, i ja ha pres represàlies. La por a l'estagflació –una inflació més gran combinada amb un creixement estancat– ha colpejat els mercats borsaris i de bons. I això és només el principi.

Gràcies al departament d'Eficiència Governamental d'Elon Musk, els ingressos fiscals es podrien desplomar més d'un 10% aquest any. Una reducció d'uns 50.000 treballadors de l'IRS [l'agència federal del govern dels EUA encarregada de la recaptació fiscal i del compliment de les lleis tributàries] suposaria 2,4 bilions de dòlars d'ingressos no percebuts en els deu anys vinents. L'agenda és clara: no només taxes impositives més baixes per als rics, sinó també menys control.

En un món on el capital i els individus rics poden travessar lliurement les fronteres, la cooperació internacional és l'única manera que els governs garanteixin que les multinacionals i els ultrarics tributin de manera justa. En aquest context, interrompre la recopilació de dades sobre els propietaris reals, tolerar els mercats de criptomonedes que afavoreixen l'anonimat i abandonar el procés per tancar una nova convenció fiscal de l'ONU i un impost mínim global revelen un patró deliberat: desmantellar els marcs multilaterals destinats a combatre l'evasió fiscal i el blanqueig de diners.

El que estem presenciant per part de Trump, Musk i els seus companys multimilionaris no és només una revolta fiscal, és un atac a qualsevol llei que amenaci l'acumulació extrema de riquesa i poder.

Enlloc això és més evident que en la seva aposta per les criptomonedes. L'explosió de borses de criptomonedes, casinos en línia i plataformes d'apostes no prou regulades ha impulsat l'economia il·lícita global. Sota el govern de Trump, el departament del Tresor ha aixecat les sancions i regulacions sobre les plataformes. Trump fins i tot ha signat una ordre executiva per establir una “reserva estratègica de criptomonedes” i ha celebrat la primera cimera de criptomonedes de la Casa Blanca. El Senat dels Estats Units va seguir el seu exemple, eliminant una disposició que hauria exigit a les plataformes de criptomonedes identificar els usuaris i brindar-ne informació.

Trump, que va emetre una polèmica moneda i aviat podria llançar un videojoc basat en criptomonedes semblant al Monopoly, ha instal·lat un expert en criptomonedes al capdavant de la Comissió de Borsa i Valors. Paul Atkins és membre d'un grup polític que advoca pels criptoactius i els sistemes financers no bancaris.

Les criptodivises es basen en una cosa: el secret. Tenim monedes perfectament funcionals: el dòlar, el ien, l'euro i d'altres. I tenim plataformes comercials eficients per comprar béns i serveis. La demanda de criptomonedes sorgeix del desig d'amagar diners.

La resta del món no es pot quedar de braços plegats. Hem vist que la cooperació mundial pot funcionar, com ho demostra l'impost mínim global del 15% sobre els guanys de les multinacionals, introduït per més de 50 països.

Els Estats Units s'han distanciat dels acords internacionals, però, paradoxalment, l'absència de la seva diplomàcia pot contribuir a enfortir les negociacions multilaterals per aconseguir un resultat més ambiciós. En el passat els Estats Units exigien que es debilitessin els acords (normalment per beneficiar un interès o altre) i al final es negava a signar-los. Ara la resta del món pot posar fil a l'agulla per dissenyar una arquitectura fiscal global que sigui justa i eficient.

Abordar la desigualtat extrema a través de la cooperació internacional i institucions inclusives és l'alternativa real a l'autoritarisme creixent. L'autoaïllament dels Estats Units crea una oportunitat per reconstruir la globalització sobre bases veritablement multilaterals.

Copyright Project Syndicate