Arran de la victòria de Donald Trump i de l’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa, s’ha estès l’opinió que els moviments polítics d’esquerra, o almenys alguns, han contribuït involuntàriament a aquesta tendència. Des de la mateixa esquerra, i no és casual, sovint s’atribueix aquesta responsabilitat al feminisme o, més generalment, al wokisme, terme burleta que engloba també les teories crítiques sobre la raça i el descolonialisme. La idea és que les reivindicacions d’aquests moviments –que són o haurien de ser essencials per al progressisme esquerrà– van massa lluny i han provocat, doncs, un efecte pervers o un backlash, un altre terme importat del món anglòfon. Amb una imatge diferent, parlaríem de l’efecte bumerang, artefacte que pot colpejar amb força qui l’ha llançat. Un altre argument és que determinades reclamacions, que es consideren exagerades (com totes les relacionades amb la fluïdesa del gènere i la qüestió trans), posen en perill els drets adquirits per la lluita obrera o pels governs d’esquerra.
Se’ns vol fer creure que, al món de la cultura, la recerca i l’ensenyament en el camp de les ciències humanes i socials, el virus woke ha contagiat la majoria de les persones que hi participen. Sort en tenim, es diu, d’uns quants homes valents –també hi ha dones que contribueixen a aquest discurs, però menys– que s’atreveixen a clamar en el desert i a denunciar aquesta malaltia que afebleix, suposadament, el rigor científic i l’interès de les produccions en aquests àmbits, així com la seva capacitat transformadora.
És legítim, doncs, preguntar-se: el feminisme i l’antiracisme activista i acadèmic han anat massa lluny? I, si ens quedem al món universitari: ¿és veritat que són hegemònics en la recerca i l’ensenyament superior, i que això posa en perill altres perspectives i objectes d’estudi que estan menys de moda? A França, un equip de sociòlegs ha dut a terme una recerca quantitativa molt sòlida per examinar aquesta hipòtesi i donar-hi una resposta; el diari Le Monde se n’ha fet ressò fa uns dies. Utilitzant instruments d’intel·ligència artificial, aquests investigadors han examinat més de 50.000 articles científics en el camp de les humanitats i les ciències socials, apareguts entre el 2001 i el 2022, per esbrinar en quina proporció aquesta producció científica té en compte el gènere. És interessant, sobretot, veure’n l’evolució, perquè impera la sensació que aquest progrés dels estudis de gènere s’ha produït sobretot en els últims anys, que coincideixen també amb l’avançada de posicions polítiques dretanes.
Els resultats ens diuen que els primers anys observats en aquest estudi, a principis del segle XXI, el gènere estava present en el 9% de les publicacions, i que, dues dècades després, ha pujat fins a l’11,4%. Si matisem aquest resultat, veurem que en certes disciplines (economia i geografia) el gènere es té en compte de manera molt minsa, mentre que en sociologia, la més fornida, arriba al 15%. Pel que fa a qüestions relacionades amb la raça, la seva consideració és residual: no arriba al 3,5%. Som molt lluny, doncs, de la pretesa hegemonia que amenaça altres estudis i perspectives, com la que es basa en la classe social, és a dir, en els factors econòmics.
En el pla polític, les mateixes veus que es queixen del protagonisme del feminisme i l’antiracisme diuen que això "fa oblidar l’economia", que és la mare de totes les desigualtats i del malestar social d’una majoria de la població. Les reivindicacions feministes, especialment, són considerades una mena de luxe, un miratge que tapa els “veritables” problemes de la gent, i que contribueix al fet que “el poble” es decanti per les opcions de dreta i no d’esquerra. El problema és que aquest missatge, que difonen els polítics de l’espectre més conservador arreu del món, també ha calat en alguns sectors del progressisme il·lustrat. Per això, resulta sorprenent (i, per a algunes persones, reconfortant) que un historiador poc sospitós de feminisme forassenyat com és Patrick Boucheron, membre del venerable Collège de France, hagi suggerit recentment que les conquestes feministes i antiracistes no han fet més que començar, i que cal anar molt més lluny i no deixar-se entabanar per aquestes teories del backlash.
A més, sovint es presenta una visió deformada de les produccions culturals i acadèmiques feministes i antiracistes o descolonials. S’afirma que contribueixen a un victimisme identitari i que divideixen en lloc d’unir, ja que apel·len als particularismes i no als “valors universals”. Però és fàcil ser universalista quan es pertany al camp que ha creat les normes pel que fa al gènere i la raça, el dels privilegis simbòlics i socials. Es diu també que els feminismes i les teories crítiques de la raça apel·len a sentir-se “culpable” per aquests privilegis i que això fa que esdevinguin impopulars. Tanmateix, el que més irrita i el que més temen els defensors d’aquest universalisme potser no és el sentiment de culpabilitat, sinó el desplaçament de la nostra posició central i la interrogació constant als quals ens obliguen aquestes altres perspectives.
