Vivim a 1984. El llenguatge orwellià s’imposa sense pudor ni aturador i els dirigents europeus ens prenen, com ja és costum, per idiotes. Pagueu i calleu o vindrà la guerra. No pregunteu d’on sortiran els diners. Pedro Sánchez assegura que l’augment en despesa militar no portarà retallades en sanitat, educació, serveis socials o infraestructures. Màgia! Naixeran bitllets dels arbres i sense haver-los de cultivar. Mentrestant continuarà la guerra dels qui no poden arribar mai a la feina per culpa dels trens de Rodalies, la dels que s’han de cuidar sols dels éssers estimats, que es moren esperant les ajudes a la dependència, la dels que no poden viure a la seva ciutat si no és compartint pis amb desconeguts, la dels que no poden tenir fills encara que en vulguin, la dels que han estudiat tres carreres i cobren un sou miserable. Tota aquesta violència sembla secundària davant de l’amenaça de l’enemic exterior, que sempre serveix per cohesionar els propis i fomentar l’adhesió acrítica i submisa. Fet i fet, quan ens arribi la factura del rearmament el president del govern ja haurà volat a un altre destí i ningú podrà demanar-li comptes. És el que té la democràcia: els qui governen avui prenen decisions que tenen efectes a llarg termini, quan ells ja se’n poden rentar les mans. Ben mirat tota la nostra existència d’avui i el malestar quotidià té orígens concrets en despatxos concrets on es van prendre decisions concretes. No és el destí ni cap força sobrenatural, el que condiciona les nostres vides. Si avui les condicions laborals són pitjors que fa unes dècades no és perquè el món hagi girat de cop i volta i s’hagi estroncat el flux del progrés, és perquè M. Rajoy va aprovar una reforma laboral que va provocar una erosió considerable dels drets dels treballadors. Una reforma votada també per CiU que no ha estat derogada per l’actual executiu. Però no patim perquè si tenim dues hores i mitja menys de feina a la setmana tot s’haurà solucionat.
Me’n vaig del tema, ho sé, tinc el dia dispers, però és que m’enerva que em menystinguin com a ciutadana els qui s’omplen la boca amb els valors suprems d’Europa i bla, bla, bla. Ens renyen, ens diuen que hem delegat la nostra defensa en els Estats Units. Torna el discurs de “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”, ara comprant la tesi trumpista que si Europa pot gaudir de l'estat del benestar és perquè els americans paguen els tancs. El que no recorda ningú és que aquesta situació obeeix a pactes amb contraprestacions per part nostra en matèria econòmica, cultural i geopolítica. No ens ho notem, però estem del tot colonitzats per la cultura americana. Però si hi ha homes que s’agenollen per demanar-li a la noia dels seus somnis que es casi amb ell i ella s’emociona amb els mateixos gestos exagerats que hem vist, amb vergonya aliena, a les produccions de Hollywood!
Me n’he tornat a anar, ho sé, però el que vull dir és que anem acumulant estructures de seguretat i tot i així sembla que no la tenim garantida. Quants exèrcits europeus hi ha ara mateix? Es coordinen? Comparteixen estratègies? Quant costa ser a l'OTAN? Quina utilitat tindrà si Trump decideix sortir-ne?
Jo que soc molt domèstica i tinc mentalitat de mestressa, sempre que es parla de fabricar més i més armes em faig la mateixa pregunta: si es fan, no s’hauran de fer servir tard o d’hora? Si et prepares per a la guerra, no és més probable que acabis fent la guerra i no la pau? Si no és aquí serà en un altre lloc, tan lluny que a nosaltres no ens arribarà l'olor de la pólvora que haurem finançat. No em diguin que això és d’ingenus. El que és ingenu és pensar que el bel·licisme pot ser la solució als conflictes.
