El papa Pius XII mira cap al cel. Alberto Martín Artajo, ministre d’Afers Exteriors espanyol, a la càmera. Fan les paus sense mirar-se als ulls. Com si no ho veiessin. Calor atòmica el 27 d’agost del 1953 a la residència papal de Castel Gandolfo. Els termòmetres de la geopolítica i del geoesperit sant rebenten: el Vaticà i el franquisme signen el concordat. Traducció: Una església de PVC beneeix una dictadura de sang. El cel s’obre. I es cola l’infern.
Franco guanya. Una signatura trenca l’aïllament internacional i celestial del règim. Sí, el Vaticà dona suport a una secta diabòlica: el nacionalcatolicisme. Invent de Franco: empega església i estat i obliga tot un país, de cultura cristiana, a passar per aquest segrest oftalmològic i immoral que fa mirar amb ulleres d’una única visió d’Espanya. Traduït: catolicisme i dictadura són el mateix que Déu. I treuen l’arma amb una sola mà.
El concordat és una moto-serra: “Reajuste de las circunscripciones eclesiásticas, acomodándolas en lo posible a las provincias, la protección de los monumentos y otras de arte religiosas...” Rac, rac, rac… bl Bisbat de Lleida perd 35 parròquies i el d’Urgell 19. Les empeguen per decret llei diví a l’Aragó. Comença l’era de la socialització de les retallades. Sempre primer espirituals i després físiques. Les destrals, catanes, ganivets del nacionalcatolicisme tallen a granel.
Apareixen unes tisores de podar gegants, immenses, colossals... El franquisme fa visible una ficció mortífera: separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a la Región del Valle del Ebro (Aragó, Navarra, La Rioja i Àlaba. Capital… Saragossa). Defensen que és una “región natural”. Vaja, que Déu la va crear. I diuen que hi ha raó terrenal: “Económicamente hablando justifica el pase al Valle del Ebro”. Amén. Lleida és una potència econòmica: produeix més del 90% de la fruita de l’Estat i és capdavantera en exportació. L’assassinat territorial i espiritual es proclama com un dogma de fe pedagògica: a les escoles broten llibres que inclouen el mapa on Lleida ja està separada de Catalunya. Però no vam comptar amb l’arma nuclear lleidatana. Com va dir el poeta Màrius Torres: “La terra no sabrà mai mentir”. I als lleidatans se’ls hi van inflar els pebrots i esclaten: “Visca Catalunya!” I som lleidatans. I siderals. I que puja aquí dalt i balla. I, això, que és el que hem fet sempre fins ara.
Unes obres. Unes pintures. Vuit segles germans del bisbat de Lleida. Setze segles de la Tarraconense. Però no s’han endut unes obres, ni s’enduran unes pintures. Fa temps que la Franja de Ponent és el camp d’assaig nuclear de la mentida que és Espanya i que Sixena prova. Hiroshima mon amour. S’han petat religió, cultura, llengua, humanitat… I se n’enduran més. A trossos, com una carnisseria. Ja fa a anys que empreses lleidatanes i catalanes (grans, mitjanes, petites) aterren a l’Aragó amb totes les facilitats que no tenen a Catalunya. Els Monegres els estan convertint en un jardí d’Adam i Eva. Comencen moviments migratoris de Lleida cap allà: físics i anímics. Es mou tot. Perquè l’objectiu és que aquell horitzó infinit comú, aquella frontissa que fa moure cel i terra, esperit i carn, com una porta oberta al futur, es vagi decantant com a balança, eix gravitatori existencial, com un tobogan final que acaba a Castella, Espanya: el final. Perquè ara només ens queda la veritat que tenen els morts.
