L’Església ha anat perdent feligresos al llarg de les dècades. Com més s’han difós les idees democràtiques, com més s’ha estès l’educació lliure i laica, com més hem avançat en la conquesta de les llibertats individuals més ens hem desfet de les estructures del poder religiós. És difícil que en unes societats amb grans avenços científics es pugui acceptar que existeix un ésser invisible omnipotent i omnipresent que un dia va fer servir el ventre d’una dona, sense ni tan sols llogar-lo ni que ella pogués gaudir del plaer que sol acompanyar l’acte central de la procreació, per fer-hi un fill que és home i alhora Déu. Sé que els teòlegs han escrit rius i més rius de tinta per explicar el misteri, però tot i això es fa difícil acceptar aquests mena de misteris. Resulta sorprenent que aquests dies, després de la mort del papa Francesc, hi hagi qui l’elevi a la màxima potència de la santedat progressista. Un home que creia en la resurrecció de les ànimes, en la vida més enllà de la mort i en el gran misteri de la immaculada concepció i en l’Esperit Sant. Hi ha qui critica els terraplanistes i els conspiranoics de tota mena, els negacionistes del canvi climàtic i els antivacunes però admiren aquest home el poder del qual deriva de tota aquesta cosmogonia carregada de mites del tot inversemblants. Com si la figura del papa que acaba de morir no tingués res a veure amb la poderosa organització que dirigia, com si ell fos aliè a la seva manera de fer i no li importessin ni els diners ni la influència i com si no representés valors retrògrads que van contra l’ordre democràtic modern com ara la igualtat i la llibertat. Se li ha de reconèixer al Vaticà d’aquest segle la seva adaptació a les formes del present i la capacitat de canviar-ho tot perquè res canviï. El papa ja no és només el líder d’una religió particular sinó una marca, una imatge, un personatge públic, que és la manera de tenir poder en el món actual. Seduint i adaptant el discurs a allò que està de moda. Si cal, permetent acompanyar al Papa a Mongòlia a un escriptor com Javier Cercas, que li repetia l’altre dia al Ferreras que ell és ateu mentre promovia amb devoció fervent el cap del petit estat romà. I que enaltia el paper dels missioners que treballaven pels més desgraciats i insistia que aquesta Església no fa proselitisme. No, esclar, els missioners d’ara no van a cristianitzar pagans, però el proselitisme hi és i té uns canals actualitzats més eficaços que anar a espantar indis amb l’existència de l’infern i la noció de pecat. Ara el proselitisme és permetre a un escriptor conegut i ateu cobrir el viatge del Papa i que després n’expliqui el que vulgui. La qüestió és que se’n parli. La mort d’un pontífex també és un bon moment per marcar perfil i tenir unes quotes de pantalla sobredimensionades, unes quotes que no té cap altre cap d’estat. Un estat, a més a més, teocràtic i absolutista, masclista en la seva història i la seva estructura, homòfob i contrari a la llibertat d’expressió, que s’enyora d’uns temps en què el catolicisme tenia un poder absolut i establia aliances amb règims autoritaris per tal de perpetuar-se. Alguna cosa ens queda d’aquell passat vergonyós de violència contra els sotmesos a la doctrina mitjançant la imposició de la religió d’estat: un privilegi anòmal i descomunal anomenat concordat, al qual, tot i la seva humilitat i el patiment que li provocaven els pobres, el papa Francesc no va renunciar. Que l’Església espanyola (i catalana, esclar) segueixi sense complir les obligacions fiscals que tenim tots, que tingui un tracte preferent respecte de les altres religions en un estat aconfessional, és una indecència escandalosa heretada del franquisme. Un negoci molt profitós que paguem tots els contribuents, siguem o no siguem catòlics.
