Darrere de molts conflictes violents s'amaguen figures sinistres que exerceixen un lideratge pervers i nociu, amb capacitat d'arrossegar grans masses o bé grups més petits però lleials i disposats a matar sota les seves ordres. Al cap i a la fi, són els qui tenen la potestat de legitimar la violència i convertir-la en una cosa acceptable i necessària, de vegades proporcionant ideologies i simbologies excloents i de confrontació, de fàcil acceptació per als seus seguidors, que desenvolupen lligams emocionals amb els líders estimats, en un sistema d'adhesions irreflexives i d'obediències acceptades cap a les persones. Aquest tipus de líders són experts a canalitzar per als seus interessos les emocions dels altres. Hi ha una relació estreta entre els episodis d'odi grupal o de violència col·lectiva amb els lideratges dominants i autocràtics, que van acompanyats d'actituds socials de lleialtat, obediència, submissió o subordinació, que pot ser de forma voluntària i per seducció, no per coerció. Els líders es limiten a activar, estimular i canalitzar aquestes predisposicions més o menys latents i els proporcionen un discurs justificador. Són els que alguns també qualifiquen d'“emprenedors ètnics”, els instigadors de la guerra que, com Netanyahu i el seu ministre supremacista Ben-Gvir, utilitzen els discursos de l'odi per estigmatitzar i “animalitzar” l'adversari, en aquest cas, els palestins.
Els líders autoritaris són propensos al dogmatisme, el foment dels estereotips hostils, la seguretat excessiva en si mateixos i la dificultat de reconèixer els altres. Amb freqüència es tracta de personatges narcisistes, amb set de poder, prepotents, autosuficients, poc empàtics, donats al menyspreu, autoritaris, manipuladors, vanitosos, orgullosos, amb un ego molt elevat, messiànics, sobrevalorats, amb necessitat de ser admirats i aplaudits. Aquests excessos enfosqueixen o anul·len la seva capacitat de valorar el patiment aliè, o ser conscients de les repercussions dels seus actes, que sempre justifiquen i no tenen límits. Manquen, per tant, del sentit de responsabilitat, i desconeixen què és el diàleg, el consens, la resolució mútua de les controvèrsies, l'alteritat o la mera compassió i pietat. La seva obsessió és el poder, el control i el domini. Les relacions de poder i la capacitat dels líders d'atribuir a altres col·lectius característiques rebutjables o suposadament amenaçadores determinen en gran manera el sorgiment d'imatges d'enemics.
Un "líder pervers" en aquest context no s'ha d'entendre únicament des de la psicopatologia, sinó des de la seva capacitat per explotar els ressentiments identitaris amb finalitat d'acumulació de poder. Aquests líders s'autoproclamen defensors de la comunitat ètnica, usen greuges històrics reals o fabricats, construeixen narratives de victimització col·lectiva i canalitzen la por, el ressentiment i la frustració cap a un grup extern, el palestí, presentat com a amenaça existencial. A través d'estratègies de polarització discursiva, aquests líders creen dicotomies socials absolutes: el “nosaltres” (víctimes, purs, legítims) vs. “ells” (els terroristes i ocupacionistes), la qual cosa permet justificar la violència com a “autodefensa ètnica”. Els usuaris de les xarxes socials experimenten una validació emocional col·lectiva, reforcen estereotips i generen un efecte de “cambra d'eco” que invisibilitza veus moderades, com fan les televisions d’Israel.
Netanyahu i Ben-Gvir ja no amaguen el seu pla per acabar de “netejar” Palestina dels seus habitants, els que quedin vius, que seran obligats a exiliar-se a altres països perquè el president Trump faci realitat el seu somni de convertir la Franja de Gaza en un paradís turístic per a rics, al preu d'un genocidi i d'una neteja ètnica. Així són els plans dels líders perversos, que per desgràcia poden actuar amb total impunitat si no actuem de pressa i amb intel·ligència per frenar les seves ambicions expansionistes i deshumanitzadores.
