En les formes, el conclave sembla una cosa remota i cerimoniosa, espiritual, gairebé màgica. No obstant això, les seves dinàmiques són les mateixes que en el món de l'empresa quan un fundador, o un gran CEO carismàtic, deixa el seu lloc. Diria que l'Església enfronta, en aquesta transició, almenys quatre grans reptes.
El primer és la dificultat d'assegurar la continuïtat després d'un lideratge molt personal. Igual que en les empreses on tot gira entorn de la personalitat del fundador, l'Església depèn enormement de la figura del papa com a referent global, espiritual i també polític. El problema és que, quan un líder fort marxa, l'organització tendeix a perdre cohesió. Ho he vist més d'una vegada en empreses: la figura que aconseguia unir sensibilitats molt distintes se’n va, i de sobte sorgeixen les diferències que abans es mantenien latents. Ho estem veient entre progressistes i conservadors eclesiàstics.
El segon repte és mantenir unida una organització global. No és fàcil parlar el mateix idioma –ni en el sentit figurat ni en el literal– per a l'Amèrica Llatina, Europa, Àsia o l'Àfrica. L'Església és universal. I això és exactament el que viuen moltes multinacionals, que han de bregar amb cultures, valors i expectatives locals cada vegada més dispars. Si a mi ja em costa coordinar equips de dos països veïns, no vull ni imaginar el que suposa fer-ho a escala planetària.
El tercer desafiament és la necessitat de rejovenir sense trencar. L'Església, com tantes marques madures, necessita connectar amb les noves generacions. Però no pot permetre's perdre la seva identitat pel camí. És una tensió real pròpia de les grans marques: com conservar l'ànima, però actualitzar el llenguatge, els canals, les prioritats? No és només un problema de màrqueting. És un problema de fons.
I el quart, potser el més delicat: el risc que el procés de successió sigui un repartiment de poder en lloc d'un projecte. Quan no hi ha un full de ruta clar, les successions tendeixen a convertir-se en lluites internes. Cada facció tira cap al seu costat, intentant imposar la seva visió a curt termini i perdent de vista el bé comú. Ho he vist sovint en consells d'administració on el debat era més sobre cadires que sobre estratègia.
Crec que en el conclave que s'acosta no només es triarà una persona. S’escollirà, d'alguna manera, una direcció estratègica. La pregunta de fons no és només qui, sinó també cap a on.
