Deixo per als que en saben, els banquers i els economistes, les discussions tècniques sobre l’assalt del BBVA al Sabadell, que sovint emmascara el que, en part, no deixa de ser una operació de poder. Per molt que es vulgui disfressar com si fos una gràcia caiguda del cel, per a Catalunya i per als accionistes del Banc de Sabadell, la realitat és que està plena de contradiccions i porta una ineludible càrrega de dimensió política. ¿O no ho és la pretensió de diluir un banc català en el marc d’un dels principals bancs d’Espanya?
El Sabadell està molt arrelat al país. Amb incidència sobre les petites i mitjanes empreses, en el finançament i el desenvolupament d'iniciatives econòmiques privades i amb l’atenció a l’estalvi dels ciutadans. I més encara en uns temps de retorn de la política industrial. L’assalt, una operació estratègica del BBVA, té un indubtable rebot: aplana les singularitats de l’economia catalana i reforça el control sobre ella.
Per què s’ha de perdre un banc fet en la proximitat, que des de Sabadell ha anat creixent i s'ha anat expandint dins i fora del país? Podria tenir el sentit d’un rescat. Però no és el cas. No n’hi ha cap necessitat. Al revés, el BBVA creu que en pot treure molt rendiment. Des del seu punt de vista l’operació és lògica. Però Espanya ja té un sistema bancari prou restringit –amb només quatre bancs importants: CaixaBank, Sabadell, Santander i BBVA–, a què ve eliminar-ne un? Les institucions catalanes, els dirigents i els partits polítics han d'implicar-se en aquest debat i fer que el govern d’Espanya i l’oposició es comprometin.
La desaparició del Sabadell –i aquí no hi ha ambigüitats– seria un perjudici per a Catalunya per més que els dirigents del BBVA es vesteixin de Reis d'Orient. Cal desmuntar fal·làcies i guanyar-se la complicitat del govern socialista, que té ara el problema a les mans i té sòlides raons per aturar-lo. El president Illa és un dels principals interpel·lats.
Vist des de Madrid, la reducció de la diversitat bancària pot engrescar els que ho llegeixen tot des de l’homogeneïtat de l’Estat. I en cert sentit l’operació Sabadell no és aliena a l’intent recurrent de desdibuixar la condició nacional catalana. El banc s’està defensant. I li correspon donar garanties i confiança als accionistes i a la clientela. Però els polítics no poden passar de perfil, per molt que el poder bancari els faci respecte. Diran que el que importa al BBVA són el rendiment i els resultats, i que aquest és l’únic objectiu i justificació de l’operació. Però això no impedeix que l’assalt al Sabadell, encara que sigui indirectament, sigui un greuge a la societat civil catalana i a la singularitat d’un país que, sense estat, segueix conservant i generant institucions pròpies, singulars i potents. Els Reis d'Orient a una certa edat ja no colen.
