Polònia continuarà sent un país dividit en dos. La victòria per la mínima de Karol Nawrocki, declarat euroescèptic i admirador d’Orbán i de Trump, a les presidencials de diumenge confirma la polarització de l'electorat polonès. El partit Llei i Justícia (PiS) continuarà sent la primera força de Polònia i deixa tocat l’executiu liberal reformista d’un Donald Tusk convertit en un altre ànec coix de la política europea. La missió de Nawrocki, a partir d’ara, serà preparar el camí per al retorn del PiS al govern el 2027. Tot i els seus poders limitats, la presidència –així ho ha demostrat fins ara Andrzej Duda– té la capacitat de vetar lleis, i Nawrocki ja ha anunciat que mantindrà els vetos del seu predecessor al reconeixement dels drets LGBTIQ+ o a la píndola de l'endemà. És partidari de no rebaixar el to de la llei de l’avortament, ha dit que bloquejarà els esforços d'Ucraïna per unir-se a l'OTAN, i ha promès un referèndum contra les polítiques mediambientals de la UE.
Amb una participació de més del 70% i en un escenari ja familiar a les últimes aventures electorals que s’han viscut a la Unió Europea, el candidat de la Coalició Cívica de Tusk i alcalde de Varsòvia, Rafał Trzaskowski, va aconseguir els seus millors resultats a les principals ciutats del país, mentre que el candidat ultranacionalista va atreure els votants de les zones rurals i els joves, majoritàriament nois. Aquesta divisió de Polònia en dues meitats continua representant dos vessants oposats que ja coexistien en el moviment de lluita anticomunista. El PiS de Jaroslav Kaczyński enyora nostàlgicament la Polònia identitària en oposició permanent tant a Rússia com a Alemanya, i Tusk representa el somni d’una Polònia liberal que ha tornat a quedar qüestionat a les urnes.
El 1998, l’historiador polonès Jerzy Jedlicki va publicar un llibre de referència sobre la Polònia del segle XIX, que va titular Un barri a la perifèria d’Europa. Però la tensió social i electoral que viu avui Polònia no té res de perifèrica. És una fractura estructural en la realitat d’una UE amb un centre polític cada cop més estret. La dreta radical controla governs o comparteix el poder a Itàlia, els Països Baixos i Hongria; i forma part del principal bloc d'oposició a Alemanya, França, Àustria i Portugal. La victòria ajustada del PiS suposa un nou impuls per a la família política dels Conservadors i Reformistes, que controla la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i esperona uns altres candidats de la dreta radical com el líder euroescèptic de l'oposició txeca, Andrej Babiš, que confia a tornar al poder a les eleccions de l'octubre vinent. La líder de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, sentenciava que la victòria de Nawrocki certifica el "rebuig a l'oligarquia de Brussel·les" que intenta imposar les seves "polítiques autoritàries i ambicions federalistes".
Una vegada més, el reequilibri de forces a la UE s’inclina cap a la dreta radical. El retorn de Polònia al nucli de les decisions polítiques de la Unió Europea i el reforçament de l’entesa entre Varsòvia, París i Berlín no han estat suficients per decantar unes eleccions que es plantejaven com un referèndum al govern. La sensació de desencaix (real o percebut) que experimenta una part important de l’electorat dels països de la gran ampliació de la UE del 2004 continua present i és determinant en la seva complexa relació amb el projecte comunitari.
Els politòlegs Ivan Krastev i Stephen Holmes van explicar fa temps les febleses fonamentals d’aquest procés d’integració concebut més com la imposició d’un model a imitar que no pas com una transformació real. La imitació –i importació de les institucions liberal-democràtiques i les seves receptes econòmiques i socials– s'entenia com el camí més curt cap a la llibertat i la prosperitat. Però, segons Krastev i Holmes, la vida de l'imitador produeix inevitablement sentiments de pèrdua d'identitat, de dependència, d'inadequació, inferioritat, i un turment interminable d'autocrítica.
L’euroescepticisme i el desencantament institucional s’han convertit en un element mobilitzador arreu dels anomenats països de Visegrád, des de l’ultraconservadorisme del PiS al desafiament geopolític d’Orbán, passant pel populisme extremista de l’eslovac Robert Fico a les files socialdemòcrates.
