L’arquitecte va dir: “Cal pensar en les persones” i va dir “Hem de tenir en compte el factor humà”. Per a l’entrada de l’hospital, de l’Ajuntament, de la comissaria, del CAP, va decidir que hi hauria unes portes de vidre que convidessin a entrar, que no foragitessin. S’obririen soles, amb cèl·lula fotoelèctrica, perquè hi havia usuaris que tenien mobilitat reduïda. Avis, gent en cadira de rodes, camilles envoltades d’infermers, gent gran amb caminador... No es podia permetre que la porta s’hagués d’obrir amb una maneta, fent força, perdent uns segons preciosos.
L’arquitecte tenia raó, però no la tenia tota. Ara, a la recepció de l’Ajuntament, de la comissaria i del CAP hi ha treballadors (els recepcionistes) que fan la feina en anorac. A sota de la taula hi tenen una estufa, que els escalfa els peus (ningú que no hagi treballat amb fred sap de què parlo). La porta doble de vidre, tan ben pensada i eficient, s’obre cada dos per tres. Quan passa algú pel carrer, quan entren a cada moment els parroquians, quan surt el conserge, quan entra el repartidor. La porta –molt sensible, que així es va dissenyar– està més estona oberta que tancada. Això fa que la calefacció treballi el doble, però debades.
Una idea noble es converteix en una idea perversa, només perquè l’ideòleg no ha estat sobre el terreny. Seria millor una porta que s’obrís i tanqués manualment, que hi hagués un conserge que ajudés a fer-la servir, esclar, que no pas aquesta impersonal i robòtica porta massa sensible a l’escalf humà, que, en contrast, provoca la fredor, perquè s’obre més del compte i es tanca massa tard.
