“Las rumbas” de Joan de Sagarra (1971)
Peces històriques
Article del periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a Triunfo (20-XI-1971), arran d’una antologia de peces publicades per Joan de Sagarra (París, 1938-Barcelona, 2025) al Tele/eXprés. El passat 9 de maig va morir aquest crític teatral, diletant il·lustrat, i fill de Josep Maria de Sagarra, poeta i dramaturg, el clàssic més reeixit i tenaç de l’articulisme català d’entreguerres.
Fa poc, un lector del diari Tele/eXprés resumia bastant fidelment l’actitud d’una majoria de lectors sobre la secció “El dia de siempre”, que firma Joan de Sagarra: “Al principi –deia el lector– m’irritaven, però ara confesso que és un dels racons del diari que busco més afanyosament”. Sagarra és, fins ara, un d’aquells escriptors de periòdics que obliguen els lectors a aprendre a llegir. Sembla un exercici perfectament inútil, tractant-se d’un mitjà de comunicació de massa, però la condició prèvia per a degustar Sagarra és descobrir unes claus, deduir un codi de lectura en el qual té especial importància transigir amb els tarannàs de l’escriptor, que són variadíssims i variables. Amb aquests problemes, en el context d’un periodisme que només utilitzava l’el·lipsi per parlar de Matesa o de la politiqueria madrilenya, la secció de Sagarra semblava condemnada al fracàs. A la primeria es determinaren bàndols irreconciliables: pro-Sagarra, anti-Sagarra. Se l’admirava i se l’odiava. La major part dels odis que suscitava “El dia de siempre” responien al desplegament de mecanismes d’autodefensa per part del lector agredit per un llenguatge inusitat. Les cròniques de Sagarra eren una mescla d’insultant autosuficiència, cultura i subcultura francesa, cultura i subcultura catalana, mites i símbols d’un univers exclusivament personal i una posició moral de perdonavides històric. I, no obstant: es mou. Per què? Perquè l’estil de Sagarra, els seus continents expressius, eren l’expressió d’impotències personals, conjunturals, comunitàries. El periodista aconseguia una identificació mitjà-missatge condicionada per l’angoixa d’una realitat mediocre i confiada. L’origen d’"El dia de siempre” va ser el propòsit de ressuscitar els “Aperitius” que escrivia el pare de Sagarra a la premsa catalana de la preguerra. Però les cròniques del fill es van convertir aviat en uns “Aperitius” auto-dinamitats, una negació d’ells mateixos. No és que la causticitat crítica del pare Sagarra fos menyspreable, però era una causticitat servida amb un llenguatge clàssic en l’art de parar, manar i afinar. En canvi, a les cròniques de Joan de Sagarra, l’estil i el llenguatge son dinamita pura, un seguit de cartells estripats per la mateixa mà que els enganxa. La publicació de les millors cròniques de Joan de Sagarra, en el volum Las rumbas de Joan de Sagarra, tenen una doble importància cultural. Convertir la fugacitat d’una secció periodística fixa en un cos testimonial i legislatiu de la realitat i la irrealitat d’una ciutat, d’un país, una època, i brindar-nos la possibilitat de llegir una peça mestra en el gènere o subgènere dels pròlegs. El llibre de Sagarra va precedit d’un pròleg bellíssim de Josep Maria Carandell, una peça antològica amb retrat humà i literari d’un altre escriptor, que perpetua la tradició d’excel·lents glossadors, com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster.
