Oriol Grau: "Sort que vaig tornar a Tarragona, perquè vaig poder viure amb el meu home els anys que li quedaven"

BarcelonaOriol Grau (Barcelona, 1963) s’embarca, per primera vegada als 61 anys, en un monòleg teatral. I ho fa per respondre la gran pregunta que es deu haver fet el públic durant anys: què li va passar perquè, assolida la popularitat, deixés la televisió i desaparegués del panorama mediàtic? Amb més ficció i comèdia del que s’intueix en el plantejament, La mare, el dimoni i jo és un recorregut per la trajectòria de l’actor que es podrà veure del 16 de maig a l’1 de juny a la Sala Trono de Tarragona, i més endavant en altres espais.

La mare, el dimoni i jo descobrirà la part més fosca d’Oriol Grau?

— És una obra d’autoficció, un gènere molt actual. Hi ha una barreja de coses de la meva vida –naturalment coses que la gent coneix perquè vaig tenir el meu moment mediàtic– i hi poso una certa fantasia per donar-li més morbo. No deixa de ser una reivindicació del teatre, de com, si tens una vocació forta, la tires endavant malgrat les inconveniències i prohibicions. És un al·legat a la desobediència.

Tu et vas trobar dificultats?

— A casa meva, des de la meva besàvia, tots són funcionaris. I em van fer passar pel sedàs: "Primer treu-te les oposicions i després podràs fer el que vulguis". I vaig ser funcionari sis anys de la meva vida, com a administratiu a atenció a la infància. Una feina gens apassionant, pots comptar. Jo ja feia teatre amateur i l’oportunitat de professionalitzar-me a Barcelona va aparèixer així de sobte. I a l’obra jugo amb un element fantàstic que em va fer arribar on vaig arribar.

Té peatges, anar a contracorrent?

— A mi a casa no em van prohibir res, però no em van pagar res, em vaig buscar la vida. Potser si hagués nascut a la família de la Montserrat Carulla ho haurien entès, però jo els hi vaig haver de demostrar. I fins que no va aparèixer la televisió no van tenir fe en mi. Llavors tot va canviar. Però les dificultats que vaig tenir jo no són les que explico a l'obra. M'he hagut d'inventar una mare una mica més malxinada i planteja una situació actual més miserable del que és, perquè fa més riure i perquè el teatre, si no hi ha conflicte, no existeix.

Sou tu, la mare... i qui és el dimoni?

— El dimoni Cobalt. El vaig trobar al costumari Amades. És el patró dels comediants i empresari dels teatres de l’infern. És un dimoni teatral, enganyós, juganer.

Has tingut algun dimoni real, alguna por?

— Por no. No tinc por ni de fer el ridícul perquè forma part de la meva professió. Ni m'he posat mai excessivament nerviós. Em poso més nerviós a peu pla que no a l'escenari. A l’escenari ja he assajat, sé què dir i què he de fer. I més si és una comèdia que he escrit jo.

Vas formar part d’El Terrat inicial i aquell Sense títol de mitjans dels noranta que va marcar una època. També vas ser cap de programes d’entreteniment de TV3 [2008-2010], i després et desvincules de la televisió.

— Crec que allò va anar bé perquè veníem d'una TV3 que estava encarcarada i nosaltres érem uns eixelebrats del sud, i anàvem amb el Primo de Zumosol. Sempre he admirat molt l’Andreu, és una bèstia televisiva i es veu ara que encara està vigent i estrenant programes. El veig i penso: "Com pot ser, a la teva edat i amb tot el que has aconseguit, que encara en tinguis ganes?" Jo, a la Mònica Terribas al cap de dos anys li vaig dir: "Me’n torno a fer teatre a Tarragona", perquè és el meu món, hi tenia el meu xic...

Tens un fill?

— No, no! Fills no n’he volgut tenir en la vida. El meu home. Ser nòvios a distància era incòmode, i volia viure amb ell. I sort que ho vaig fer perquè el meu home va morir fa sis anys, sort que vaig prendre aquesta decisió. Si hagués decidit quedar-me a Barcelona ara em maleiria els ossos perquè vam tenir poca oportunitat d'estar junts i, en canvi, vaig viure amb ell els anys que li quedaven i no ho sabíem, perquè va morir de sobte, però ara des de la distància, penso: quin encert.

Ostres. Quina lliçó.

— La felicitat passa per les persones que t'envolten.

L’obra planteja la pregunta que es devia fer el gran públic: què va passar realment?

— Potser és estrany tenir una carrera visible i preferir cert anonimat i continuar treballant de manera artesanal. No s’entén. Sempre hem d’anar a més? Doncs no, de vegades es tracta de reduir. A mi em va anar bé, em va fer més feliç tornar a casa i em sento realitzat fent teatre, guanyant-me la vida d'una manera modesta, però suficient i sent molt més jo. El món de la gestió, la producció i l'empresariat no és el meu món. Soc l’únic dels companys del principi d’El Terrat que no vaig crear una productora pròpia. Potser és per droperia de gestió, perquè ja vaig ser funcionari. Potser soc covard, si vols, però soc actor i vull ser actor principalment.

Et passa que quan veus les muralles, cantes Murallas de Tarragona?

— Per descomptat, jo no. Però la gent que ve a visitar Tarragona la canten a l’autocar, m'ho han dit. Va ser bonic, però no recupero res de res. Aquesta cançó no la canto ni a l’espectacle, però en canto d’altres de l’època. Sí que apareixen personatges icònics que he interpretat, sobretot de Ràdio Barcelona, com la Padrina Josefina, el Palomino i el Pere Elies.

Hi surten persones reals?

— Hi ha un homenatge a l’Andreu Buenafuente, parlo dels meus grups de teatre, del Fermí [Fernández] i de la Terribas. També hi surten els vuit anys que vaig cantar en una orquestra. M’agrada riure de mi perquè a partir d’aquí me’n puc fotre de tothom.

Com vas viure l’esclat de popularitat? Tinc la sensació que la fama no té marxa enrere.

— Doncs no, va ser reversible, ho he aconseguit. Això em va agradar molt, poder tornar a agafar el metro i l’autobús. Ara la gent jove no em coneix. Els meus alumnes de la universitat, que tenen entre 20 i 23 anys, no saben qui soc el primer dia de classe i això em fa absolutament feliç; el segon dia ja ho saben perquè els pares els hi han dit i venen amb la rialla posada, però és molt més civilitzat. A Tarragona ja no em miren als restaurants mentre estic menjant.

Suposo que la fama escombra les altres facetes de la vida.

— Sí. La feina a la televisió és apassionant, i això també és una trampa perquè t’autoexplotes, però jo, durant catorze anys, no vaig tenir parella ni vaig fer amics nous a Barcelona més enllà de la feina. No tenia temps de fer vida social. Va ser tornar a Tarragona i vaig començar a sortir amb un antic alumne meu de la universitat, i ens vam casar, i vaig assaborir aquesta felicitat que donen les relacions.

Després del retorn també entres a la Universitat Rovira i Virgili com a professor de comunicació no verbal i expressió corporal. En aquests 24 anys fent classe, has viscut una transformació de la universitat?

— Totalment. El gruix intel·lectual dels estudiants ha anat minvant. Al final de curs els demano un monòleg de cinc minuts i veig que fa anys eren més interessants i tenien més referències culturals. No en tenen ni idea de coses molt bàsiques. També m’adono que cada cop són més obedients. Els primers anys em qüestionaven, ara ningú protesta. Es perd el sentit crític. Si hi ha una estratègia per fer-nos anar com xaiets, ho estan aconseguint.

Aquest nou espectacle forma part del pla de fer el que et vingui de gust?

— Sí. Faig el que em dona la gana i penso que aquesta és la veritable felicitat. He après, després de molts anys, a dir que no. Estic absolutament satisfet amb la meva vida.