El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?
Càstig diví, fatalisme, explotació, via de realització personal, manera d’estar en el món. La relació dels humans amb el treball dona perquè es pugui veure alhora com un factor d’alliberació i de submissió. El que sí que és clar ara mateix és que el paper estructural que té en la societat s’està modificant acceleradament. En bona part fruit dels canvis en les relacions de forces dintre dels països i, en el marc global, amb el pas de l’economia industrial a la financera i digital.
Vivim encara de la memòria del capitalisme industrial, en què la fàbrica era el gran referent i es parlava de la classe treballadora com a subjecte social i polític. Ara tot és més dispers. De fet, només un 16,13% de la població activa catalana va a la fàbrica, i un 15,2% de l’espanyola. Les variables són imponents i les condicions molt diverses: començant pels autònoms, que són ja 3,3 milions a Espanya i 568.000 a Catalunya. A la fàbrica, a la botiga, a l’escola, al despatx, a l’administració, als serveis, a la granja, al camp... s'hi ha sumat la distància, el treball online en expansió, preludi de canvis estructurals que poden modificar sensiblement la condició de l’empresa com a marc compartit. Sense el cara a cara, res és igual: creix el desconeixement, es debiliten les relacions.
Sovint el treball és alhora límit i condició de la llibertat personal. Ens hi hem de poder guanyar l’autonomia. Però l’explotació segueix existint, com si encara no ens haguéssim alliberat del fatalisme: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front. Si hi hagués una idea de progrés, seria aquesta: que el treball no fos un càstig, una càrrega, sinó una experiència gratificant. Però és una il·lusió que queda molt lluny i, partint de les desigualtats actuals, les distàncies creixen, amb el risc que hi hagi fractures que marquin noves formes d’analfabetisme; és a dir, d’impossibilitat d’accés al llenguatge del present. Per això fa pànic la destrucció de l’estat del benestar que avui està en marxa, i que ara mateix es palesa als Estats Units. Una advertència que no es pot ignorar.
