Fa quaranta anys, R.S. va entrar en un bar al barri de Sants, va demanar un cafè amb llet i l’amo no el va entendre. Ell l'hi va tornar a dir en català. Però l’amo li va dir que “estamos en España”. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i a la fi el català és l’idioma de la majoria, i la majoria ha de ser solidària amb la minoria.
R.S. havia crescut en una ciutat metropolitana que havia més que doblat la seva població. Milers de famílies humils s’havien entaforat en barris dormitori sense serveis essencials. Els autòctons planyien els nouvinguts, però havien observat com, amb el nou paisatge humà, els seus referents, la seva cultura, el seu teixit social, s’anaven diluint de manera gradual. El castellà va passar a ser la llengua dominant al carrer. Per imperatiu legal, ja ho era a l’escola, als mitjans, a l’administració. Els catalanoparlants encara eren majoria, sí, però la seva parla no tenia cap dret.
Amb l’arribada de l’autonomia i la normalització lingüística, polítics i intel·lectuals van dir a R.S. que tocava ser generós. Que els immigrants havien arribat per “aixecar Catalunya”, mentre que els catalanoparlants eren els hereus d’una burgesia explotadora. Alguns fills dels nouvinguts van començar a proclamar l’orgull xarnego i a presentar-se com a part d’una minoria oprimida. R.S. tenia avis catalans, no podia presumir d’orgull xarnego però tampoc d’orgull català, perquè en aquest cas seria acusat de supremacista i qui sap si xenòfob. Els seus avis eren treballadors o botiguers, havien pencat molt i havien patit la repressió franquista, no només com a ciutadans, sinó com a catalanoparlants. Però les víctimes eren uns altres.
Al ciutadà R.S. li van començar a vendre que Catalunya sempre havia estat un país bilingüe, i que ara, amb el català a l’escola, el tema estava resolt. Les estadístiques, però, deien que el català reculava. I mentrestant, a Madrid la premsa deia que el castellà estava perseguit a Catalunya. Amb el tombant de segle va arribar més immigració, procedent de tots els racons del món on la pobresa o les guerres expulsaven els ciutadans. El colmado de tota la vida ara era d’uns pakistanesos, i el bar d’en Miquel, on els seus pares esmorzaven, era propietat d’uns xinesos, que no li deien “estamos en España”, perquè això els era igual, però només parlaven castellà amb una parròquia ja molt castellanitzada, on els autòctons canviaven d’idioma per mandra.
Quan R.S. deia que això acabaria amb la desaparició del català, rebia de totes bandes. Els uns l’acusaven de no acceptar les virtuts del multiculturalisme, els altres de posar en risc la unitat civil del país, o de fomentar l’odi a Espanya. Si es mantenia ferm en l’ús del català, li deien excloent. I si cedia, li deien que la culpa era seva per canviar d’idioma. Mentrestant, el català ja només era la llengua d’un terç de la població, i els seus fills parlaven castellà amb els amics perquè això els feia la vida més fàcil, ja que els castellanoparlants, malgrat dècades d’escola en català, continuaven essent majoritàriament monolingües, i els estrangers aprenien el castellà perquè era l'única llengua veritablement necessària.
La setmana passada, el ciutadà R.S. va entrar al mateix bar de Sants, aquell on havia entrat fa quaranta anys, i encara va tenir esma de demanar un cafè amb llet en català. El cambrer argentí no el va entendre. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i la fi, ara el català és l’idioma d’una minoria, i les minories no han de voler imposar-se a la majoria.
