“Leni Riefenstahl va ser testimoni, i potser catalitzadora, d’una massacre nazi de jueus”

BarcelonaPotser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

Un exemple és el registre d’una entrevista concedida el 1934 al Daily Express, del contingut de la qual no hi havia ni rastre a l’arxiu de Riefenstahl. Veiel i el seu equip la van trobar a l’hemeroteca del diari. A l'entrevistsa, la directora es declarava entusiasta del nacionalsocialisme arran de la lectura de Mein Kampf, una afirmació que contradiu tot el seu discurs posterior a la guerra, en què es presentava com una artista apolítica aliena al contingut ideològic del seu cinema. Són especialment impactants les seves aparicions televisives a partir dels anys seixanta, en què una Riefenstahl abrandada i sense un bri de penediment nega qualsevol responsabilitat en els crims de guerra nazis. “El més interessant de les entrevistes no són els seus arguments, que sempre són els mateixos i són mentida, sinó el gran suport que va rebre després en forma de cartes i trucades d’antics nazis, que ella enregistrava –diu Veiel–. La pel·lícula no és només un retrat de Riefenstahl, sinó de l’Alemanya dels anys setanta i vuitanta, en què una part de la societat anhelava oblidar el Tercer Reich per tornar a sentir-se orgullosos de ser alemanys. I Riefenstahl era un símbol d’aquesta innocència. Però, esclar, ella no era innocent”.

Una de les acusacions que va perseguir Riefenstahl va ser la d’haver contemplat en persona l’execució de 22 jueus a Konskie el 10 de setembre de 1939, durant el seu breu període de corresponsal de guerra a Polònia. Ella ho va negar sempre, parapetada en la seva ignorància dels crims nazis. Però Veiel i el seu equip van trobar als arxius la carta d’un ajudant de l’exmarit de Riefenstahl que relatava els detalls de la massacre i l’atribuïa a l’excés de literalitat amb què els militars van interpretar una ordre de la directora. “Leni Riefenstahl va ser testimoni, i potser catalitzadora, d'una massacre nazi de jueus –diu Veiel–. Ella deia que només havia sentit trets, però la carta és eloqüent: Riefenstahl volia filmar el funeral de quatre soldats alemanys, i els jueus que estaven excavant la tomba li feien nosa. Va demanar que algú se’n desempallegués i, poc després, va començar el tiroteig”. Dues setmanes després, la directora va deixar de ser corresponsal de guerra.

Tarantino i 'Olímpia'

El llegat de Riefenstahl i la seva resistència total a assumir cap culpa per la complicitat amb el règim nazi ressona en els arguments amb què l’extrema dreta alemanya reivindica avui dia la necessitat de “girar full” del nazisme i potenciar l’orgull nacional. “Una minoria d’alemanys la veuen com una gran artista, i diuen: «Però mira Olímpia!». I sí, és cert. Era una gran muntadora, només cal veure l’escena dels salts de trampolí. Fins i tot Tarantino defensa que Leni Riefenstahl és una de les grans directores de la història del cinema, però no es pot separar l’estètica de la ideologia i la política. Adolf Hitler hi apareix vint-i-vuit vegades durant la primera part d’Olímpia: és un homenatge a Hitler”, explica Veiel.

La influència de Riefenstahl en el món d’avui també està en l’estètica dels règims totalitaris moderns. “Quan va començar la guerra d’Ucraïna, Putin va organitzar unes desfilades militars i, formalment, era molt semblant a El triomf de la voluntat: els angles amb què filmen Putin, la manera d’organitzar les masses... I la cerimònia dels Jocs Olímpics de Pequín compartia molts elements amb Olímpia”, diu Veiel. La celebració de la bellesa dels cossos perfectes del cinema de Riefenstahl no és el problema, apunta el director, sinó “el menyspreu pels dèbils i imperfectes que està en l’arrel de les ideologies supremacistes, que per reforçar el sentiment de pertinença a la nació han de convertir la resta en criminals i depravats”.