Mor Sebastião Salgado, el fotògraf dels invisibles, als 81 anys

BarcelonaSebastião Salgado, que ha mort aquest divendres als 81 anys, era un d'aquells fotògrafs excepcionals que tenia un impacte global per la manera com va retratar al llarg dels anys les víctimes de les situacions i els conflictes més atroços d'arreu del món. Les seves fotografies en blanc i negre són monumentals, i les composicions i la gradació dels tons són impecables. La causa de la mort ha sigut una leucèmia conseqüència de la malària que va contraure l'any 2010 durant un viatge a Indonèsia emmarcat dins el projecte Gènesi.

A Salgado, a vegades el van acusar d'estetitzar les desgràcies alienes, però ell sempre es va defensar. "El que vull és que el món recordi els problemes i les persones que fotografio. El que vull és crear una discussió sobre el que està passant arreu del món i provocar un debat amb aquestes imatges. Res més que això. No vull que la gent les miri i apreciï la llum i la paleta de tons. Vull que mirin a dins i vegin què representen les imatges i quin tipus de persones fotografio", afirmava.

Per a Salgado, la fotografia és "una escriptura d'una gran força que es pot llegir arreu del món sense traducció". I en les seves memòries es va definir amb molta precisió: "Uns diuen que soc fotoperiodista. No és cert. Uns altres diuen que soc un militant. Tampoc és cert. L'única veritat és que la fotografia és la meva vida. Totes les meves fotografies corresponen a moments que he viscut intensament. Totes les imatges existeixen perquè la vida, la meva vida, m'ha portat a fer-les", advertia.

Amb el cap afaitat i la seva mirada penetrant, podia semblar una estrella, però la impressió canviava quan començava a parlar dels seus treballs, com quan va atendre l'ARA el desembre del 2024 amb motiu de l'exposició a les Reials Drassanes de Barcelona, que va inaugurar dies després de recollir el primer premi Joan Guerrero. "Quan em pregunten com vaig arribar a la fotografia social, contesto: ha sigut una prolongació del meu compromís polític i dels meus orígens", deia també en les seves memòries. Així mateix, al llarg de la seva trajectòria, Salgado va rebre els guardons més importants, entre els quals hi ha el World Press Photo, que va rebre en tres ocasions, el premi Hasselblad i el Príncep d’Astúries de les Arts (1998). També va ser membre de l’Acadèmia de Belles Arts de França, i la Universitat de Harvard el va fer doctor honoris causa.

D'economista a fotògraf

Nascut el 8 de febrer de 1944 a Aimorés, a l'estat brasiler de Minas Gerais, la formació de Salgado va començar en el camp del dret i després en el de l'economia. La descoberta de la fotografia va ser casual, quan la seva companya, Lélia Wanick, es va comprar una càmera mentre estudiava arquitectura a París, on tots dos van emigrar arran de la dictadura militar brasilera. Així, el 1973 va deixar definitivament l'economia per dedicar-se a la fotografia.

"Les fotos no són altra cosa que els símptomes de la disfunció d'aquest món en el qual tots participem —assegurava Salgado—. Els fotògrafs hi són per ser-ne el mirall, com els periodistes. I que ningú em parli de voyeurisme! Els tafaners són els polítics que van permetre les catàstrofes i els militars que van facilitar la repressió a Ruanda. Són ells, els responsables, així com el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que, amb tots els seus incompliments, no va impedir que es cometessin milions d'assassinats".

Entre els projectes més destacats de Salgado hi ha Unes altres Amèriques, sobre la resistència dels camperols i els indígenes de tot Llatinoamèrica; Sahel: al final del camí, que va ser una col·laboració amb Metges Sense Fronteres per visibilitzar la fam i les crisis humanitàries a l’Àfrica, i Treballadors, que el va portar a documentar les condicions de treballadors manuals de 26 països. Més, endavant, va documentar la febre de l’or a la Serra Pelada brasilera, plena de treballadors en condicions extremes. I un altre projecte monumental va ser Èxodes, que el va portar a retratar exiliats, emigrants i refugiats de 35 països durant sis anys.

Èxodes va ser un dels primers grans projectes de Salgado que es va poder veure a Catalunya, concretament a La Pedrera. I el 2013 el CaixaForum de Barcelona va exposar Gènesi, una crida a la conservació del planeta fruit de vuit anys de viatjar arreu del món per capturar la natura i la vida humana en el seu estat més pur. "Fotografiar vegetals, minerals i animals ha sigut una novetat en la meva vida de fotògraf, fins aleshores dedicada del tot a temàtiques socials. Però amb Gènesi no vaig oblidar els humans. Simplement, vaig anar-los a buscar, tal com vivíem fa una desena de milers d'anys", va dir Salgado.

L'últim projecte va ser Amazônia. "Bolsonaro ha estat un predador colossal, però, destruint-la, ha contribuït a la protecció de l'Amazònia d'una manera molt interessant. Abans cap brasiler no s'interessava per l'Amazònia. Bolsonaro va amenaçar les tribus indígenes i els ecosistemes. Aleshores els líders indígenes va començar a oposar resistència, i avui són una organització colossal", deia a l'ARA.

Ell mateix va endegar, el 1998, un projecte per contribuir a la reforestació de l'Amazones, l'Institut Terra. Va ser la seva manera de recuperar-se després d'emmalaltir arran de totes les coses terrorífiques que va veure quan va treballar en Èxodes. "En poc temps vam descobrir que érem ecologistes. Però no vam començar com a ecologistes, perquè no teníem ni idea del que era ser ecologista. I avui som l'organització ecologista més gran del Brasil: ja hem plantat més de 3 milions d'arbres", reblava Salgado.