Lluís Soler: “Si vens de l’escassetat, quan arribes a l’opulència tot és meravellós”

BarcelonaLluís Soler (Manlleu, 1954) té totes les paraules de La tempestat marcades síl·laba per síl·laba. L'actor es confessa "un enamorat del vers" i, des de fa mesos, treballa perquè l'última obra de Shakespeare li quedi ben endins abans de propagar-la a l'escenari, en el paper de Pròsper i sota la direcció d'Oriol Broggi. La tempestat és l'aposta estiuenca de La Perla 29, una producció que forma part del Festival Grec i que compta amb nou actors a l'escenari, entre els quals també hi ha Clara de Ramon, Xavier Boada i Babou Cham. L'espectacle s'estrena el 25 de juny al Teatre de la Biblioteca, on es representa fins al 26 de juliol.

Quin interès tenia en fer aquest Pròsper?

— Sobretot perquè és Shakespeare; és tornar a les arrels del teatre. Recordo molt el Somni d’una nit d’estiu amb el Calixto [Bieito], El mercader de Venècia amb el Sergi [Belbel], un paper més petit però maco a l’Otel·lo del Mario [Gas]. Shakespeare, en teatre, és una mica Déu nostre senyor. Sempre t’hi trobes bé. 

El fet que el text sigui en vers hi afegeix dificultat?

— No, dificultat no; és com ser al cel, encara que el vers sigui juràssic, ja. Jaume Coll Mariner ha fet una traducció que val molt la pena. Sap escriure la partitura que hem de dir. Estic enamorat del vers; per a mi és més una ajuda que no pas una cosa que em vagi en contra. 

Després de tants anys treballant, costa més trobar projectes que el motivin?

— Una mica egoistament penso que el dimoni gros, l’enemic fort, soc jo. Per dir-ho d’alguna manera, el meu al·licient és lluitar contra mi mateix, posar-me a prova, buscar el virtuosisme. Aquest seria el repte personal. Ara vinc de fer L’impossible d’Erri De Luca. Són regals que em fa la vida i que he d’aprofitar. 

Quin percentatge de la seva vida dedica a la feina?

— Elevat, molt elevat. Ara, un 100%. No tinc fills, no tinc família; m'hi puc dedicar. Aquests dies amb l’Oriol [Broggi] intentem anar fent, sobretot sense pressa i sense gaire por, a veure què surt. Vittorio Gassman deia que l’actor s’aguanta amb tres potes: el talent, el treball i la sort. No diria que el talent és menys important, però si treballes molt i tens una mica de sort, el talent és un afegit. 

Va començar fent teatre, però la televisió li va donar popularitat. Va treballar a Poblenou (1994), Secrets de família (1995), Laberint d’ombres (1998-2000), El cor de la ciutat (2000-2009). Li va canviar la vida?

— Només en el sentit que vaig passar a ser un personatge públic; em vaig ficar a casa de tothom. Hi ha un punt agradable, de reconeixement, però ja està. El normal és que la gent tingui respecte cap a l’ofici, en general. 

Com compagina el teatre, el cinema i la televisió a l’hora de decidir quins projectes fa?

— Si la televisió i el cinema em venen a buscar, perfecte. Si no, el cinema és prou cruel com per tenir-lo només en un lloc molt respectuós. El teatre és més abastable. En el món del cinema, si pretens dedicar-t’hi, tot és més complicat. Els engranatges que hi ha darrere són més durs; si no ets un talent bèstia o una persona amb una presència fora de sèrie, no és fàcil. 

Ara, a més, la imatge ho governa tot, però vostè no té xarxes socials. Com es relaciona amb el món digital?

— Soc del segle passat; hi estic més bé que al segle XXI. Els avenços em semblen meravellosos, però em trobo molt bé sense tot aquest moviment. Compro l’ARA en paper sis dies a la setmana. És una medicina. Tinc la sensació que s’estableix una relació amb els que hi escriviu, encara que no us conegui. El segle XXI ja comença a ser un parc temàtic. Només has de mirar els Estats Units, on cada vegada la fan més grossa.

Quin és el millor record que té relacionat amb l’ofici?

— Molts, molts. Em venen flaixos de quan feia teatre aficionat amb tres amics de Manlleu. Volíem anar a veure Vittorio Gassman al Grec. No hi havia entrades, però vam aconseguir colar-nos saltant una tanca, una mica acollonits. Vam poder veure un solo que feia; és un record meravellós. Llavors, el primer dia que vaig actuar al Teatre Grec no tocava de peus a terra. No m’acabava de creure que fos allà, a l’espai més emblemàtic de la ciutat.

I el pitjor?

— Quan fèiem L’avar al Grec amb la Marta Ollé i ella va morir just el dia que feia anys. Va caure d’un quart pis el mateix dia que havíem d’actuar. Era una meravella de noia. 

Ha actuat en teatres plens a vessar d’espectadors, però també ha hagut de fer funcions amb platees mig buides. Com es gestionen aquests alts i baixos?

— Si vens de l’escassetat, quan arribes a l’opulència tot és meravellós. Si vens de l’opulència, quan arribes a l’escassetat pateixes més. Això passava amb molts actors i actrius de la meva època. Jo venia de carregar furgonetes, muntar, actuar, desmuntar, tornar a carregar la furgoneta, anar fent. Llavors un dia em van dir: “No, no, això no ho toquis, ja ho fem nosaltres”. Són regals que al principi em van costar d’entendre. Quan vaig començar a treballar, la nit no tenia hores i de cop i volta, en el món professional, em vaig trobar que s'assajava de 4 a 8. Evidentment que hi ha obres que no han anat com m’esperava, però amb els anys he après a acceptar el que passa i ja està.

Durant el Procés, es va posicionar políticament a favor de la independència en diverses ocasions. Com veu la situació de Catalunya ara?

— En poc temps tot ha canviat molt. Hem passat d’un món en què semblava que la teva actuació individual tenia un sentit a una societat molt més hipòcrita en què costa més creure’t les coses d’una manera natural. Potser m’he fet gran, però ara agafo el caminet del costat i vaig fent la meva. 

Ara no es posicionaria?

— No, no, no. Soc dels que pensen que el poder de l’Estat és prou poderós i maquiavèl·lic per vigilar què fas, perquè et poden martiritzar. L’Estat és molt cruel; el poder no perdona.