El nou papa de Roma, Lleó XIV, el 267è, és un nord-americà fill de pare d'origen italofrancès i mare d'origen espanyol –Mildred Martínez–, un religiós de l'orde agustinià que ha treballat a tocar i en sintonia amb el difunt papa Francesc, a qui aquest dijous, des del balcó de Sant Pere del Vaticà, ha agraït reiteradament la seva tasca. Lleó XIV està en línia amb la vocació de canvi de l'Església iniciada per Francesc. Veurem, però, fins on està disposat i pot arribar. En tot cas, en termes vaticans és un papa jove: 69 anys. I un papa amb una notable experiència a la cúria, on ha estat prefecte del dicasteri dels bisbes, càrrec al qual va accedir el 2023, el mateix any que va ser ordenat cardenal. Per tant, si, en efecte, realment es disposa a transformar l'estructura de poder vaticana i a portar nous aires a l'Església des de la base i amb esperit obert, tindrà alhora temps i consciència dels entrebancs interns que trobarà.
La tria del nom Lleó dona pistes del seu tarannà renovador. Lleó XIII (1878-1903), de qui ha decidit ser continuador, va ser el primer a fer una encíclica social, la Rerum novarum, amb la qual va buscar una "tercera via" entre el socialisme revolucionari i el liberalisme dur. El seu papat donaria peu, en el terreny polític, a la democràcia cristiana a Europa. Si l'Església de l'època de Lleó XIII era ultramuntana, la que entoma Lleó XIV està encara molt allunyada de la realitat social del segle XXI. Si la polarització ideològica i política del 1900 era forta, també ho és la del 2025, on els discursos d'ultradreta han anat guanyant adeptes i poder.
Sembla que Lleó XIV vol exercir un lideratge ideològic global tal com el va iniciar Lleó XIII. Amb les seves primeres paraules ha insistit en la "pau", el "diàleg" i la "unitat" fraternal humana. Però més enllà de la pretensió d'exercir un rol mundial de moderació i de "bastir ponts", es trobarà amb reptes crucials irresolts que caldrà veure com aborda: el paper subaltern de la dona en l'Església, l'encaix i la plena acceptació de les persones homosexuals en la institució, la xacra dels abusos sexuals també dins de l'Església, els seus problemes de finançament o la creixent secularització de la societat, especialment a Occident.
Lleó XIV va exercir des del 2015 en el que, en termes vaticans, es considera una església perifèrica i popular, la diòcesi de Chiclayo, al Perú, on va tenir un paper rellevant a la Conferència Episcopal Peruana i en el sanejament de la comunitat. Aquest dijous, a part de parlar en italià, ha pronunciat unes paraules en castellà adreçades precisament als fidels peruans; en canvi, no ha fet servir l'anglès. Perquè, més enllà dels seus anys de joventut i formació, ha viscut allunyat de l'Església dels Estats Units, on predomina el conservadorisme. De fet, la seva elecció respon al clàssic subtil doble llenguatge vaticà: es tria, sí, un nord-americà, però alhora algú clarament allunyat del que representa el trumpisme.
Amb Lleó XIV no hi haurà involució. El que cal veure és si hi haurà continuisme o progrés per acostar l'Església als temps que li toca viure.
