El dia que Georgina Rodríguez va voler 'homenatjar' Lady Di a la Met Gala (i va fracassar)
La dona de Cristiano Ronaldo va debutar enguany a la Met Gala amb una combinació inspirada en la llenceria que volia recrear l'aparició de Diana Gal·les a la festa l'any 1996
BarcelonaEl pes de la simbologia d'una persona és determinant en qualsevol iniciativa pública que pugui emprendre. O dit d'una altra manera: el que significa un individu en el subconscient social resignificarà sempre qualsevol projecte que vulgui abanderar. Per exemple, si un defraudador fiscal després de ser enxampat crea una ONG per ajudar els nens que no estan escolaritzats, el conjunt canvia de significat. El defraudador ja no només és un defraudador que han enxampat sinó que també és un arrogant que tracta la gent d'idiota, i la iniciativa solidària deixa de ser una acció benèfica per convertir-se en un artefacte pensat per netejar la imatge del defraudador que l'ha creat. Una cosa resignifica l'altra i viceversa.
Això, que passa en tots els camps de la vida pública, passa encara més en la moda, un àmbit que és eminentment social, ja que ningú pren decisions estilístiques per quedar-se sol a casa. Aquesta setmana hem tingut un exemple de resignificació per transmissió de valors persona-objecte que si els estudis d'estilisme fossin seriosos incorporarien als seus temaris per sempre més. Resulta que a la Met Gala del 2025 Georgina Rodríguez va voler homenatjar ni més ni menys que Lady Di. Però no de forma subtil, cosa que amb bastants diners per a la producció i una bona campanya mediàtica s'hagués pogut fer quallar, sinó d'una forma òbvia. És a dir, copiant. De fet, el terme homenatjar ha sortit de l'entorn de la dona de Cristiano Ronaldo, però si practiquem el periodisme hauríem de fer servir el terme emular. I si tenim en compte el resultat final, hauríem de fer servir el verb parodiar.
Homenatge o paròdia?
Què podia sortir malament mesclant Diana Spencer amb Georgina Rodríguez? Tot. Què ha sortit malament al final? Tot menys una cosa: hem recuperat per uns instants el moment icònic de Lady Di a la Met Gala. El desembre de 1996, Diana es va personar per primera i última vegada –moriria al cap de pocs mesos– a la festa més emblemàtica del món de la moda. Aleshores els dress codes no eren tan tancats com ara i els invitats s'hi adaptaven més o menys segons la seva voluntat i capacitats. La people's princess va decidir que per homenatjar l'exposició del couturier Christian Dior que aquell any s'inaugurava amb la festa es vestiria amb un sleep dress de setí de color blau marí amb unes puntes exquisides a la zona de l'escot, que s'emmarcava amb dos tirants fins també recoberts amb puntes. Aquell vestit estava signat ni més ni menys que per John Galliano, que justament aquell any acabava d'assumir la direcció creativa de Dior.
La tria d'aquell vestit per part de Diana era clarament un encert malgrat les crítiques que li va comportar entre els monàrquics més conservadors. Dior va ser el creador del new look, una tendència en el món de la moda que el dissenyador francès va presentar el 1947 i que va suposar un retorn de la feminitat i del glamur després de l'escassetat i el minimalisme obligats per la Segona Guerra Mundial. Evidentment, Diana i la seva delicadesa innata eren l'actualització perfecta –si no la sublimació– del concepte de moda més exitós creat per Dior. Aquell vestit blau reinterpretava la posada en escena sempre sòbria que se li pressuposava –especialment fa trenta anys– a una princesa. Era un atreviment fabulós per ben mesurat i exacte, una concessió generosa al dress code de la festa que no tenia per què haver fet algú del seu estatus però que va fer perquè creia que tenia alguna cosa a dir des del seu rol social i, sobretot, era un exercici de retroalimentació entre ella i el vestit, que es prestaven mútuament els valors en una simbiosi perfecta. El vestit la humanitzava a ella i ella elevava un vestit senzill i assequible que moltes dones podien comprar-se o fer-se fer per una modista.
Projecte massa ambiciós o miopia?
Vist allò, resulta increïble que algú pogués imaginar que Georgina Rodríguez podria repetir aquella fita de la cultura pop. Que una persona famosa mundialment per estar-se a casa sense fer res que no sigui col·leccionar Birkins amb els diners que guanya el seu home fent de futbolista en una petrodictadura absolutista, i que l'únic missatge que ha aconseguit difondre amb la seva fama és que li encanten els embotits, pogués aconseguir el mateix efecte que Lady Di és un insult a la intel·ligència col·lectiva. Més encara si, a sobre, volen fer passar la seva aposta com una opció plausible sota el dress code de la Met Gala d'enguany, dedicat al dandisme dels homes afrodescendents.
Que Georgina volgués debutar a la Met Gala amb un sleep dress que exhibeix les seves obvietats físiques i narratives està molt bé. Ella no té gaire responsabilitat en aquest sentit. Més aviat la responsabilitat recau en qui la va invitar, que ja sabia que el que passaria seria així de brillantment decebedor des d'un punt de vista estilístic. Però esclar, que a sobre vulguin fer-nos creure que està fent-li un homenatge a Lady Di ja potser és passar-se. Encara sort que Diana de Gal·les ja no es troba entre nosaltres i no serà conscient d'aquest homenatge. De fet, la referència a la visita de la princesa a la gala del 1996 era tan poc aparent que ha hagut de sortir a explicar-la l'equip de Vetements, la firma que ha vestit Georgina, cosa que és tristíssima perquè evidencia el fracàs narratiu de la seva proposta.
Homenatge o còpia?
Guram Gvasalia, director creatiu d'aquesta firma suïssa, ha explicat que el punt de partida per crear l'outfit de Georgina va ser aquest: "Quan la Georgina em va demanar que la vestís per a la seva primera Met Gala, el primer que em va venir al cap va ser la princesa Diana amb un vestit llencer de John Galliano". "Vam retirar el folre de 10 jaquetes i abrics [d'home] diferents i els vam transformar en vestits tipus negligé, adornats amb puntes. Després, vam tallar aquests vestits i els vam fusionar en un sol vestit de nit, cosit completament a mà. Peces masculines arquetípiques es van transformar en una silueta sensual i personalitzada", argumentava el creatiu.
Moments distòpics com aquest fan pensar molt. Primer, sobre l'escassetat de creativitat d'algunes persones que es dediquen a la creació de moda a la primera divisió, que el primer impuls que tenen és anar a mirar què ha passat en comptes d'imaginar que podrien aportar ells. En segon lloc, sembla mentida que dels enormes seguicis que envolten les grans estrelles no hi hagi ningú amb prou suspicàcia per veure i explicar a l'estrella que els valors de persona i obra es resignifiquen recíprocament. És a dir, que el mateix vestit sobre un personatge o sobre un altre transmet missatges molt diferents. Diferents o, fins i tot, contraris...
En tercer lloc, destaca la poca autoconsciència de les persones que s'han fet famoses a les xarxes, envoltades de fandoms acrítics i de marques que els riuen les gràcies perquè promocionin els seus productes. En darrer lloc, despropòsits com aquest també posen de manifest l'absència de periodisme crític en els mitjans especialitzats en moda, que només amplifiquen el fet en qüestió i procuren no trepitjar cap ull de poll per seguir facturant. Si res no atura aquesta espiral descendent, d'aquí a 30 anys algú considerarà una bona idea homenatjar el debut de Georgina a la Met Gala? Habemus dramam.
